LES SÈRIES I ELS DIES

 Els amors fan l’amor, les històries la història

Vicent Andrés Estallés

Al fervor per les sèries hi vaig arribar tard. Tot i que convivia amb l’amenaça que la vida no era plena, si no seguia el fil de Lost o The Wire, jo em mantenia a la perifèria d’aquella urgència col·lectiva. D’aquell imaginari compartit que col·locava algunes ficcions als altars televisius.

En aquell moment, el meu desinterès sonava capciós, però era tan cert com les paraules que surten de l’estómac. El temps magre que em pertanyia, entre maternar i sobreviure, creia que no el podia malbaratar. L’havia d’aprofitar per no distreure’m de les coses que no fossin importants, com dormir, llegir, treballar i menjar (per aquest ordre).

Sentia que fondre’m al sofà i deixar-me portar per la seducció d’aquelles històries era ampliar el dol per totes les renúncies d’aquella època. Com si no pogués evitar la incomoditat que em generava la sensació de no fer res (que no fos dormir, llegir, treballar i menjar). Com si allò de la ficció televisada fos només un tobogan lúdic, un impuls que hagués d’ofegar, d’envasar al buit, per consumir-lo més endavant, quan tingués un temps sobrant que llavors no podia ni intuir. Perquè el que tocava era viure aquell present estret, d’aprofitaments minúsculs.

Com n’és de malparida la perspectiva dels anys i que ridículs em semblen avui aquells pensaments tragiquíssims, pesats com ploms, que m’ensorraven cap a les profunditats d’una moral heretada. Però no es pot viure cap enrere, oi?

Ara tinc uns altres esvorancs, però ja fa un temps que he après a entregar-me sense pietat al plaer, també dels serials. En tot plegat hi pensava aquesta setmana perquè, mentre comprava col llombarda i cogombres, una veu desconeguda em va recordar la del José Ramón, el protagonista de la sèrie que estic vivint. El sobresalt em va obligar a girar-me, amb molt poca calma, per si la casualitat, que no va ser.

Suposo que perquè vivim de moment a moment, per aquest fet vaig passar tot el dia amb el pòsit agredolç que m’està deixant la història de dues vides anodines que, com la meva, basculen entre l’avorriment per les rutines i les veritats més descarnades. Que habiten en llocs insípids i els mostren sense vergonya.

Tornava a casa i rumiava sobre els espais que ocupa la imaginació, i que avui em sembli un petit drama que aquest món de ficció (el d’un José Ramón i una Berta) pugui acabar-se em confirma que el temps canvia les coses de lloc, les empeny a altres vèrtexs i a altres direccions. Suposo que per això el futur no és mai com l’imaginem. Per això, algunes esperes o desitjos s’esprimatxen o s’engreixen amb el temps, i allò que abans era un no ofegat, de cop, surt de les tenebres i ens multiplica. Com algunes veritats, o algunes persones.

Una sèrie (una cosa, una història) avui em replega i em fa feliç perquè m’acompanya a veure millor el món. I és per aquesta companyia modesta que sento el forat de la pèrdua, de l’adeu íntim, en imaginar que un dia ja no sabré res dels desànims d’una Berta i d’un José Ramón. Ja no podré confrontar-los amb mi. Perquè algunes coses, algunes històries, esquitxen consols i perdre-les és com una vida que passa de llarg.

I és trist pensar-hi perquè de totes les incerteses que tinc, que s’acabarà és l’únic que sé segur que passarà.