FA MÉS DE MIL DIES QUE T'ESTIMO

Fa més de mil dies que t’estimo. Ho sé perquè avui he recordat el matí exacte en què vaig decidir escriure’t i he fet els comptes. Feia bo i els raigs de sol escalfaven el terra de casa, que encara era de rajoles blanques. Em dutxava i em vas venir al cap com un d’aquells pensaments allargats que et travessen i que fan que tots els sorolls t’arribin atenuats.

Tu havies marxat a estudiar lluny i em pesaven les paraules que ens havien quedat per dir-nos. Ens coneixíem poc, tot i que havíem tingut algunes oportunitats per parlar-nos. D’aquestes, en conservava el regust dolç d’alguns dijous que bevíem cerveses i, en acabar, tenia aquella agradable sensació de benestar que tant em reconfortava.

Per això et vaig escriure (per deixar de buscar-te) i tu em vas contestar, i així tantes vegades. En aquell moment jo encara estava tancant les ferides per la traïció de la Sílvia i creia que el món era un lloc tremolós i poc segur. Per fortuna, vaig voler desfer-me de xarxes i no vaig calcular els perills. Com si a cegues, i sense certeses, intuís que tu em series un camí planer. I va ser així, entre paraules complaents, com vam omplir el buit dels mesos d’estiu fins que vas tornar.  En fer-ho, ja teníem cosida una intimitat més fonda i irreversible.

Fa un fred que em glaça el nas però tot i així, agraeixo tant aquesta estona sola que decideixo seguir al carrer. M’adono que entre els fanals encara hi ha llums de nadal que pengen. Hi passo sovint per aquest carrer però poques vegades aixeco la mirada més enllà del que tinc davant. Per les presses, suposo. M’adono que és bonic observar la catifa de fulles grogues que deixen els  arbres plataners a l’hivern.

Et penso de nou. Ara, amb els més de mil dies viscuts, abraço l’emoció d’un cert triomf. Perquè deu ser que ja puc dir amb la boca ben ample que, de vegades, val la pena confiar en l’atzar i la intuïció. Que deixar-se estimar i fer-ho és bo, malgrat tot. Que viure sense alguns límits, comporta algunes boniques sorpreses. Que abandonar-se i estimar ens reserva un lloc al món.

Perdona’m, et dic per dins, si aquells dies vaig córrer al galop massa cops a casa teva. Tot deuria semblar estrany, segur que sí, però és que llavors ja sabia que et seguiria estimant quan et conegués les febleses, les cicatrius, les pors nocturnes. Les que conec i ens nodreixen ara, més de mil dies després.

En Salter em torna als llavis mentre camino i potser és cert que no hi ha una paraula exacta, i encara menys una paraula perfecta, però confiar-nos va ser un encert.