ELS DIES QUE SÍ

 

I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim

I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim

Manel

Avui et diria que no et dutxis, que en la primera capa de la pell hi ha el record de les coses que no s’obliden, i que em fa por que l’aigua repiqui massa fort sobre teu i n’esborri, ni que sigui una mica, aquesta emoció nova. Per això, et diria que potser és millor que sopis i marxis al llit, que descansis. Com si així, estenent la calma, fos possible folrar els moments de creure’s, protegir-los, com ho fèiem amb els llibres de primària.

I fixa’t que jo, que estic feta de paraules, no et dic res i observo la teva litúrgia de cada vespre i et deixo fer; el baf als vidres, l’olor del xampú de mel i la pell calenta. Com si res, com si avui fos ahir, però no.

M’estic dreta recollint els mitjons de l’estenedor, mentre penso que, quan deixis la tovallola molla al damunt de la cadira, no et diré que, de vegades, cal desfer i descosir. I que sí, que hi ha tristeses que fereixen i que el desànim esclata quan menys t’ho esperes i que l’has de frenar a cops. I fer-ho costa tant com pujar un cim des de la part més profunda de la terra. I que no, aquest any no ha estat fàcil. Però, què me’n dius dels dies com avui? Dels dies que sí, dels dies que les alegries s’ajunten i semblen moltes; i les tristeses es dissipen i es fan petites petites. I, com ara, una mena de foc et recorre el cos i tornes a estimar-te i a fer-te promeses.

Mentrestant, m’aproparé a tu per darrere i et faré un petó. Sabràs que cada estona t’estimo més. Que només tens quinze anys i avui ja has après que guanyar no és només alçar una copa en un pavelló ple de cridòria. Que guanyar també és escriure algunes pors en minúscula. 

No et diré que reconeguis aquesta joia, ni que omplis els  forats de la teva carn amb aquesta força celebratòria. Que t’esplaïs en aquesta sensació de plaer i calidesa. Perquè semblar feliç no deu ser tan diferent de ser feliç. I, potser, aquest és el secret silenciós que amaga tota la bellesa del món.

Papers de colors

 Text per a l’acte de comiat dels infants de 6è de l’escola

Sabeu els canons de confeti que enlairen tot de papers de colors els dies de celebrar? Sabeu aquells petits cercles brillants que cauen i entapissen de coloraines el terra? I sabeu, també, que alguns d’aquests papers queden amagats entre els cabells o entre algun plec de la roba i al matí següent apareixen entre els llençols i us evoquen un somriure?

Doncs, els records són igual que aquests papers picats que avui heu enlairat ben amunt i que algun dia, potser mentre balleu un vals (un, dos, tres; un, dos, tres) o mentre tanqueu alguna porta (pam!) tornaran a vosaltres i us faran una mena de pessic a la pell. Perquè els records són trossos de vida que es viuen, s’enlairen, baixen a poc a poc i van apareixent a les nostres vides quan menys ens ho esperem. I existeixen, potser, perquè són la millor manera de no oblidar mai els que hem estimat.

Ep, però n’hi ha un, de record, que baixa molt ràpid (mai no es queda en suspensió) i que ha quedat amagat ja (des d’avui) en algun lloc del vostre cos i no marxarà mai, com aquell dels llençols, però millor. Sabeu quin és? Sí, el record d’una amistat que heu sentit perfecte, gairebé pura, i us ha fet córrer, riure i créixer. Algú a qui us heu acomodat en aquests anys a l’escola i us ha fet sentir millor. Aquests primers amics amb qui heu compartit jocs, balls, assemblees, colònies, debats, nervis i secrets ja són un paper amagat, petit i de color, que us fa ser qui sou. 

Ens atrevim a dir que el vostre món, fora de l’escola, es farà infinitament més gran i coneixereu molta gent i voldreu que us vulguin amb tanta certesa com que aprendreu a creuar semàfors en vermell. Però, sabeu què? que, passi el que passi, desitjareu tornar a estimar com ho vau fer a aquell amic de qui podreu recordar, per sempre, el nom i els dos cognoms. 

És ara, en acabar aquesta etapa d’infantesa, que heu après una màxima gegantina: on hi ha amistat, hi ha vida.

Que sigueu molt feliços.

LES SÈRIES I ELS DIES

 Els amors fan l’amor, les històries la història

Vicent Andrés Estallés

Al fervor per les sèries hi vaig arribar tard. Tot i que convivia amb l’amenaça que la vida no era plena, si no seguia el fil de Lost o The Wire, jo em mantenia a la perifèria d’aquella urgència col·lectiva. D’aquell imaginari compartit que col·locava algunes ficcions als altars televisius.

En aquell moment, el meu desinterès sonava capciós, però era tan cert com les paraules que surten de l’estómac. El temps magre que em pertanyia, entre maternar i sobreviure, creia que no el podia malbaratar. L’havia d’aprofitar per no distreure’m de les coses que no fossin importants, com dormir, llegir, treballar i menjar (per aquest ordre).

Sentia que fondre’m al sofà i deixar-me portar per la seducció d’aquelles històries era ampliar el dol per totes les renúncies d’aquella època. Com si no pogués evitar la incomoditat que em generava la sensació de no fer res (que no fos dormir, llegir, treballar i menjar). Com si allò de la ficció televisada fos només un tobogan lúdic, un impuls que hagués d’ofegar, d’envasar al buit, per consumir-lo més endavant, quan tingués un temps sobrant que llavors no podia ni intuir. Perquè el que tocava era viure aquell present estret, d’aprofitaments minúsculs.

Com n’és de malparida la perspectiva dels anys i que ridículs em semblen avui aquells pensaments tragiquíssims, pesats com ploms, que m’ensorraven cap a les profunditats d’una moral heretada. Però no es pot viure cap enrere, oi?

Ara tinc uns altres esvorancs, però ja fa un temps que he après a entregar-me sense pietat al plaer, també dels serials. En tot plegat hi pensava aquesta setmana perquè, mentre comprava col llombarda i cogombres, una veu desconeguda em va recordar la del José Ramón, el protagonista de la sèrie que estic vivint. El sobresalt em va obligar a girar-me, amb molt poca calma, per si la casualitat, que no va ser.

Suposo que perquè vivim de moment a moment, per aquest fet vaig passar tot el dia amb el pòsit agredolç que m’està deixant la història de dues vides anodines que, com la meva, basculen entre l’avorriment per les rutines i les veritats més descarnades. Que habiten en llocs insípids i els mostren sense vergonya.

Tornava a casa i rumiava sobre els espais que ocupa la imaginació, i que avui em sembli un petit drama que aquest món de ficció (el d’un José Ramón i una Berta) pugui acabar-se em confirma que el temps canvia les coses de lloc, les empeny a altres vèrtexs i a altres direccions. Suposo que per això el futur no és mai com l’imaginem. Per això, algunes esperes o desitjos s’esprimatxen o s’engreixen amb el temps, i allò que abans era un no ofegat, de cop, surt de les tenebres i ens multiplica. Com algunes veritats, o algunes persones.

Una sèrie (una cosa, una història) avui em replega i em fa feliç perquè m’acompanya a veure millor el món. I és per aquesta companyia modesta que sento el forat de la pèrdua, de l’adeu íntim, en imaginar que un dia ja no sabré res dels desànims d’una Berta i d’un José Ramón. Ja no podré confrontar-los amb mi. Perquè algunes coses, algunes històries, esquitxen consols i perdre-les és com una vida que passa de llarg.

I és trist pensar-hi perquè de totes les incerteses que tinc, que s’acabarà és l’únic que sé segur que passarà.

EQUILIBRIS

 

Del rentaplats sovint en surten gots i tasses molls, i això m’obliga a col·locar-los a l’eixugador de plàstic que hi ha al costat de la pica. Quan els disposo, m’adono que n’hi ha tants, o que l’espai és tan petit, que algunes tasses queden gairebé en suspensió. En un equilibri inestable que les pot fer relliscar i caure, o mantenir-les fixades com peces fermes d’un tot. Les probabilitats de l’una o l’altra són inexactes i el fil que separa el trencadís de l’harmonia és una fina línia de sort.

Com la vida, penso. Com la vida quan cou, quan es forada per dins i descús alguna part que hi deu haver entre l’estómac i les costelles. Quan arriba un meteorit i cau sobre totes les coses que creia veritat, però ja no, i he de buscar l’angle recte perfecte per mantenir-me dreta, sencera.

Aquesta foscúria, per sort o per esgotament, s'acaba. Ni les coses lletges duren per sempre, i un equilibri apareix, a poc a poc i no sé com explicar-ho, de l’embat d’algunes emocions que van suant i afloren per donar-me alè. Badar amb el tic-tac d’un rellotge, adormir-me o la llum d’una espelma.

S’escampa, així, com si res, d’aquestes foteses l’efecte poderós d’una cosa acabada d’estrenar. I he d’aprendre a estimar el nou cos que habito, nascut del naufragi, que ha triat amarrar-se a la vida. Que bateja el món, com si tornés a néixer, en una segona oportunitat.

Perquè el cor, la carn del cor, de vegades, pesa i queda en suspens, com les tasses de la cuina quan s’eixuguen, amuntegades, i no cauen.

Era una dona espantada, però quina culpa en tenia?

TENIM

tenim els hiverns que s’acaben. tenim el silenci de la nit. tenim els paisatges. tenim la veritat. tenim els amics nuats als dies. tenim les cançons de desig. tenim els pobles amb llambordes. tenim l’oratge. tenim la mare.

tenim el blau glacera i el vermell corall.  tenim el galop i les estrelles baixes. tenim les finestres i els finestrals. tenim la llana merino i les llavors de cotoner. tenim el pa i les figueres. tenim l’alegria sobtada i les coses que diem. tenim el solstici d’estiu i la lluna nova. tenim l’alfàbrega i els tomàquets de cor. tenim les migdiades tardanes i les vigílies d’aniversari. tenim la mar i tenim el moll. tenim la culpa i tenim la consciència. tenim les llanternes i  tenim els secrets. tenim els esvorancs i tenim les graonades. tenim els dies i tenim el cos.

tenim buit el sepulcre dels fills.

no ho sabíem, i ho teníem tot.

LA PE

                                                                                                                                A la meva àvia Pepita

Com qui torna a casa fent tentines

i arriba al llit a les palpentes,

en l’ombra, 

avui les teves mans tornen a mi.

Aquelles mans arrugades i

tenyides pel marró d’unes taques

que deies que eren flors de mort.

De cementiri.

Sempre vas ser vella per a mi.

No tinc records de tu

de quan l’esperit de vida

et salpava per les venes.

 

El dia, plomós,

s’atura en les teves mans, 

quan, recolzades a la taula de menjar,

escrivien maldestres el teu nom.

La línia llarga que consagraves amb un cercle obert per fer una pe.

I després,

seguies amb una e massa separada

i tornaves a la lletra espigada i alta,

que creixia ara cap avall, com una arrel.

I cada lletra clamava un món.

El teu.

 

En l’ombradís de les hores del vespre,

m’he sorprès escrivint el teu nom,

amb el teu traç,

i en lligar la pe, la e, la pe, la i, la te i la a

t’he fet viure de nou.

 

Ara et tinc, escumejant,

a la taula d’estudi,

entre els poemes de Foix i

el calendari de l’Eva.

 

FUTURS

Faré petits els ulls per afilar la mirada i poder intuir-te en creuar el carrer. Duràs la jaqueta fina que atura els primers vents de primavera. T’hauràs arreglat els cabells, però faràs com que no quan t’ho pregunti. 

Abans, hauré allargat la dutxa pel gaudi del repic de l’aigua molt calenta topar-me el cos fins a enrogir-lo. Hauré esmorzat una torrada amb xocolata negre. Em vestiré amb els pantalons marró de cama ampla i la samarreta blanca esgrogueïda pel temps, i quan em justifiqui, em diràs que a mi tot em queda bé, i que cada dia semblo més jove, malgrat que els últims freds m’hauran pronunciat més les arrugues, i els mesos m’hauran empetitit els ulls.

Llavors sentiré un neguit estrany, i alhora conegut, com de no tenir estómac,  i voldré que callis, que callem. Obriré els braços tímidament i quedaran suspesos fent un cercle per acollir-te. Faràs un pas valent cap a mi, m’agafaràs les mans i  després estrenyeràs el meu cap contra tu, i quedarà encaixat en el clot que s’hi fa a la clavícula.

El peus, seguits pel cos, es mouran lleugerament com els compassos de tres per quatre (ara aquí, ara allà)  fins a trobar l’equilibri del meu pes amb el teu. Aleshores, et diré t’estimo moltes vegades seguides. Una vegada per cada nit de por a perdre’t. Un t’estimo per cada temor que la mort et foragités la vida d’una estocada. I no entendràs res quan em sentis dir que t’he necessitat, però faràs com que sí, i em diràs que no allargui aquesta pena que, al final, no ens ha passat res, que pensi en la gent que ha patit de debò. Com si hi haguessin patirs líquids, de mentida, volàtils, rumiaré. Però no diré que sí, ni que no, no diré res perquè voldré que la vida s’eixampli, respiri, sense dics. Serà aquí, en l’estret camí que deixaran els nostres cossos, com s’aniran fonent les reixes i les amenaces d’aquest any de negra follia.

I tot seguirà quasi com sempre.

I la civilització serà aquesta primera abraçada nostra.