A tu, petita Carla.
Dormies plàcida i
calmosa. Jo et bressolava només pel gust de fer aquell moviment de gronxador amb
el cos. Mentre ho feies, et resseguia la cara rodona, de lluna, i et perfilava
els contorns, com fent cercles a la teva pell acabada d’estrenar. Et deuria
entonar (maldestre) alguna cançó lleugera, d’aquelles que cantem les mares allargant
les vocals, fent-ne el ritme lent i pausat.
Estaves embolcallada
en una flassada lletosa i només deixaves a l’aire les mans, menudes i arrugades.
Et vaig acariciar els dits llargs, un a un, suaument i tendre. Deuria de ser l’instint,
que, en sentir-me, vas agafar el meu propi dit i vam quedar encaixades com
dues peces polides i fetes a mida. L’emoció sobtava em deuria fer callar.
T’aferraves a mi
amb una confiança tan certa que vaig voler deixar de respirar, només per bé que
aquell moment no es trenqués mai. Tanmateix, i també a cop de natura, al poc, vas
obrir la mà i vas buscar-ne la teva. En vas fer un cau i em van semblar segures,
l’una amb l’altra. Sense reclams ni esteses.
I va ser així,
mentre et tenia entre els meus braços que et vaig dir que et seria far i que et
seria xarxa. Llavors i sempre. Però que malgrat tot, no volia que t’abandonessis
mai, que en tu hi havia la força per apaivagar qualsevol tempesta. Que només
estimant els teus plecs i no deixant mai de donar-te la mà, podries assaborir
la llibertat allà on es perden els límits.
La casa olorava a
oli de calèndula i a estiu. Només feia
deu dies que havies nascut, i ja t’estimava.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada