TEMPS DE COCCIÓ

Temps de cocció: onze minuts. Abaixo el foc, tapo l’olla  i dono l’esquena als fogons.

Al taulell que separa el menjador de la cuina oberta hi tinc el got d’aigua amb llimona i menta, i una impressió del petit manual de supervivència que ha escrit en Pere i que tanta il·lusió em fa de llegir. Abans d’endinsar-m’hi, em recolzo a la cadira alta, que combina amb el blanc del taulell,  per mirar què fan els nens al menjador, perquè aquests darrers instants de silenci m’inquieten i em fan sospitar res de bo. Els trobo. M’hi quedo.

Asseguts de genolls, l’un davant de l’altre i amb la caixa de pintures de carnestoltes escampades per terra. En Pau dibuixa un quadrat esbiaixat i negre a l’ull esquerra del seu germà petit mentre li diu: Guillem (allargant la e) deixa de moure’t o semblaràs un pirata lleig. En Guillem assenteix i calla, mentre li acaben el pegat a l’ull i li pinten una pluja de pèls negres a les galtes i a la barbeta. En Pau se’l mira satisfet, i li diu, ara ja ets un pirata. I l’altre que l’increpa: tu ets un llop. I en Pau, diligent, es pinta, a intuïció, el nas de color negre, es traça uns bigotis de gat, i es perfila unes dents esmolades que li surten del llavi de baix. Es somriuen i es criden floretes mentre pugen al sofà, descalços i esbojarrats, per mirar-se al mirall. En Guillem remuga que no hi arriba, i en Pau l’agafa per la panxa i l’alça fins que s’hi veu. Esclafen a riure. Ja al terra, es busquen, s’agafen les mans i dansen a cercles, fent com salts petits i maldestres, mentre canten una cançó que només diu: Jo pirata, tu llop del bosc.

Em giro. Apago el foc. I a la pàgina tres del manual hi escric: la felicitat poden ser onze minuts d’espera.

ÉS ARA

És ara, que la setmana ens serveix un moment d’assossec, que vull parlar-te. És ara, que estem assegudes al sofà, l’una al costat de l’altra, com quan vivíem juntes i se’ns feia tard mentre tu xerraves, per exemple, del fred del pis del carrer Independència, o de la duresa de treballar en aquell subterrani de l’hospital. 

És ara, que estic arraulida ben a prop teu, que vull explicar-te que si no fos per tu, a casa no desaríem el cullerot al segon calaix del moble de la cuina, ni miraria la composició de la sal que compro, ni hauria tret (tantes vegades) les forces que calien per dir no quan algú em volia confondre, ni estendria la roba per les costures, ni donaria aquest valor infinit a la veritat i a la justícia.

És ara, que ni és massa tard, ni estem compartint el iogurt d’abans de dormir, com fèiem abans, que vull que sàpigues que si no fos per tu, no conservaria el record plaent de quan algú et passa una flassada fina per damunt, quan la son t’arriba impacient. Que si no fos per tu, m’hauria deixat vèncer per la mandra i la por (tantes vegades) i hauria dit: no m’espereu que avui-no-tinc-ganes-de-res. Que si no fos per tu, no hauria entrenat aquesta constància i aquesta paciència, que tan bé em fan ara, ni tindria una germana que és una amiga, ni hauria après a estimar sense retrets, ni condicions. 

És ara, que et tinc a casa, i et miro les mans, cada dia més arrugades, i els dits, esgarrats de tantes hores de feina, que necessito parlar-te. I segurament ho faré llargament i lent, i tu m’escoltaràs atenta i silenciosa, i aprofitaràs quan calli per fer-me un petó al cap (amb els ulls tancats, sempre) i em diràs: no siguis bleda i afanya’t a fer el sopar que de seguida arriben els nens, i pensa a menjar alguna cosa que t’aprofiti que amb la vida que dus necessites cuidar-te, i truca a la padrina que fa dies que pregunta per tu.

I jo, m’eixugaré ràpid els ulls, i et faré cas (com tantes vegades). I quan marxis, des del llindar de la  porta només podré dir-te: Mare, demà pensa a agafar el paraigües, que en Tomàs ha dit que plourà.

EN UN CARRER ESTRET

En un carrer estret i freqüentat d'un barri de Barcelona, on no hi poden circular vehicles, s'hi acumulen alguns comerços antics. És un carrer estret i vorejat de cases baixes, on sempre s'hi pot trobar gent que feineja i es saluda, alguns només alçant-se la mirada i d'altres aturant-se i encetant converses llargues, i potser lleugeres. En aquest carrer curt i estret hi ha una llibreria atapeïda que té algunes butaques i balancins que fan servei a aquells qui, sense pressa, festegen amb algunes novetats impreses.

Si és dijous i és inici de mes, al pis de dalt de la llibreria hi podràs trobar la Cira i l'Ona, entre alguns  d'altres que han deixat el plat de sopa calenta a taula, i han fugit, només per una estona, de la rutina dels vespres que no són dijous d'inici de mes, per anar a escoltar, i sentir, algun poema d'en Whitman, d'en Jiménez, o de la Chacel.

Si és dijous i és al capvespre i camines per aquest carrer amic del Poblenou hi podràs trobar la Cira i l'Ona que tanquen la porta de la llibreria, i diuen adéu en Xavier i donen les gràcies a en Jaume. De bracet i fent marrada, es fan companyia fins a arribar a casa d'una, on s'acomiaden, i pensen, sense dir-s'ho, que això seu deu ser aquell saber-se amigues antic i perdurable. I es desitgen bona setmana i bona nit, i es fan dos petons i una abraçada, i s'adormen, almenys un cop al mes, amb el somriure dels qui han conegut un vers que els parla i se'l fan seu per sempre.