dimarts, 19 d’abril del 2016

ÉS ARA



És ara, que la setmana ens serveix un moment d’assossec, que vull parlar-te. És ara, que estem assegudes al sofà, l’una al costat de l’altra, com quan vivíem juntes i se’ns feia tard mentre tu xerraves, per exemple, del fred del pis del carrer Independència, o de la duresa de treballar en aquell subterrani de l’hospital. 

És ara, que estic arraulida ben a prop teu, que vull explicar-te que si no fos per tu, a casa no desaríem el cullerot al segon calaix del moble de la cuina, ni miraria la composició de la sal que compro, ni hauria tret (tantes vegades) les forces que calien per dir no quan algú em volia confondre, ni estendria la roba per les costures, ni donaria aquest valor infinit a la veritat i a la justícia.

És ara, que ni és massa tard, ni estem compartint el iogurt d’abans de dormir, com fèiem abans, que vull que sàpigues que si no fos per tu, no conservaria el record plaent de quan algú et passa una flassada fina per damunt, quan la son t’arriba impacient. Que si no fos per tu, m’hauria deixat vèncer per la mandra i la por (tantes vegades) i hauria dit: no m’espereu que avui-no-tinc-ganes-de-res. Que si no fos per tu, no hauria entrenat aquesta constància i aquesta paciència, que tan bé em fan ara, ni tindria una germana que és una amiga, ni hauria après a estimar sense retrets, ni condicions. 

És ara, que et tinc a casa, i et miro les mans, cada dia més arrugades, i els dits, esgarrats de tantes hores de feina, que necessito parlar-te. I segurament ho faré llargament i lent, i tu m’escoltaràs atenta i silenciosa, i aprofitaràs quan calli per fer-me un petó al cap (amb els ulls tancats, sempre) i em diràs: no siguis bleda i afanya’t a fer el sopar que de seguida arriben els nens, i pensa a menjar alguna cosa que t’aprofiti que amb la vida que dus necessites cuidar-te, i truca a la padrina que fa dies que pregunta per tu.

I jo, m’eixugaré ràpid els ulls, i et faré cas (com tantes vegades). I quan marxis, des del llindar de la  porta només podré dir-te: Mare, demà pensa a agafar el paraigües, que en Tomàs ha dit que plourà.

7 comentaris

  1. Preciós, emotiu, delicat, deliciós. Gràcies, Laieta!

    ResponElimina
  2. M'ha encantat Laia! Amb quina delicadesa i tendresa has descrit l'amor que ens desperten les nostres mares. Què bonic ser-ne conscients.
    Gràcies per posar-hi les paraules. És preciós quan es desperta aquesta emoció, tant ben descrita en el llibre de "sempre t'estimaré" ;)

    ResponElimina
  3. M'ha encaterinat! L'amor i les coses que aprenem de les mares i que ara li fas un homenatge amb aquest petit relat. Gràcies Laia!

    ResponElimina
  4. Felicitats Laieta, molt emotiu. Dit això: Mu bonito, me gusta, me gusta! :-P

    ResponElimina
  5. Hola Laia! M'encanten les teves paraules, com fas màgia amb elles i transmets tant amb tant poc. M'encanta! És molt emotiu, impossible no plorar. GRÀCIES! Un petonet molt fort. Jessica

    ResponElimina
  6. M'ha conmogut..i he pensat en la meva i les coses que van quedar per dir, per preguntar, per fer, per estimar,... No deixis de dir tot el que voldries dir. Petó

    ResponElimina

© LAIA ROCA
Maira Gall