DE VENTS I FLAUTES

Escolto el teu renec des del passadís de casa. Imagino què fas mentre enfilo la llana a l'agulla del sis. 

Et sé al bany, al petit, el de color blau i cortina de dinosaures. Alçat damunt del piló verd granota que et va regalar la padrina ganxona quan a penes tenies tres anys. Et reconec amb la cara davant del mirall, bufant i guaitant els llavis. Com si volguessis fer un petó, Pau. Així. I hi tornes, ara amb un dit davant de la boca desdentada, per veure si l'aire surt suau i llarg. I quan et creus segur de la bufada, agafes la flauta travessera i col·loques els llavis, molt dolçament i curós, al damunt del forat que s'emporta l'alè enlaire i la fa sonar. Però no sona. No encara. I remugues tot respirant com greu i ferit de cansament, i etzibes això és una mè al teu propi reflex del mirall.

I jo que t'imagino com patint allò de no-hi-ha-res-a-fer, això és impossible. I jo que vull saltar del sofà raconer i deixar les agulles per córrer a tu i triar les paraules justes que et serveixin d'ungüent. Aquelles que et tornin quan et sentis orfe i impacient. Les triaria d'entre moltes i les guardaria en un caixa a prova de naufragis i te les deixaria sempre a mà, com el got d'aigua mig ple a la taula de nit. 

Et diria sense embuts que no vulguis per a tu la pressa que arribi el fred després d'un estiu llarg i feixuc. Que no vulguis per a tu, la pressa a què els amics siguin per sempre. Que no vulguis per a tu, la pressa a dir adéu al cos que encara estimes.  Que no vulguis per a tu, la pressa a descosir aquests punts que han perdut l'ordre (ara el dret, ara el revés), ni a estripar aquest esbós pintat a llapis. Que no vulguis per a tu, la pressa a fer que l'aigua bulli i que del foc se'n faci brasa. Que no vulguis per a tu, les lectures en diagonal, ni les peces curtes. Que no vulguis per a tu que les estones i la vida passin ràpid per gaudir del què vindrà. 

Que t'aturis i t'adonis, des d'ara, que hi haurà aventures minúscules i plaers singulars en tot allò que facis, que hi haurà sorolls sords que t'acompanyaran sempre i et faran bé. Que t'aturis i t'adonis, des d'ara, que en aquest voler que tot passi més ràpid hi ha el perill de perdre-hi la vida, la darrera. Però no ho diguis fort, que això deu ser un secret.

Tanmateix callo i espero que tornis a mi, quan així ho vulguis, i em preguntis potser, mare, això que fas és difícil?  I jo et respongui amb els dits, que jugaran a enfilar-se, lentament i amorosa, des de la mà i fins al nas, a fer-te un petó sincer.

I entendràs, vagament però certa, que tinc plena confiança que voldràs per a tu una vida distreta, amb vents suaus que mouen veles i fan sonar instruments.

La imatge és de Claudia Tremblay