SI UN DIA QUALSEVOL

Si un dia qualsevol les meves mans haguessin desaprès a escriure no sabria què fer-ne de les as, o de les enes que s’acumularien com la mandra, però a la punta dels dits. Les unes cridarien les altres, i de la filera de lletres se’n farien paraules, paraules amigues o paraules verí, que enfilarien captives fins als canells o més amunt. Llavors, les mans serien com un cau a vessar de mots, i hauria de caminar a pas lent, amb les mans així com cassoletes, vigilant de no perdre la tendresa, l’enyor o el perdó.

Si un dia qualsevol les meves mans haguessin desaprès a escriure hauria de fondre la cuirassa dels silencis i dir-te (dir-me), per exemple, avui et necessito amb mi. I de les nits de llops i pluja en deixarien de brollar missatges febrils de lluites i absències. I per aquestes nits eternes, em sabria el sostre de casa com els límits del meu cos, i viuria sense tancar ferides i confosa com la veritat d’algú embriac d’orgull. Si un dia qualsevol les meves mans haguessin desaprès a escriure, dels dies de creure’m capaç en deixarien de brollar cançons de vida i mar. De mirades d’espera i desig. De camins plàcids i històries menudes.

Si un dia qualsevol les meves mans deixen de lligar paraules i desaprenen a escriure, la meva ànima, nua i a la intempèrie, buscarà el teu cos per fer-me ser.