EXERCICI D'ESTIL

Van  convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

Pere Calders

No m'agraden les perruqueries. Mai no m'han agradat. Si hagués d'explicar a algú per quins motius no m'agraden, en faria una llista, més o menys com aquesta: (Ú) em neguiteja que em toquin desconeguts. I encara més, si es proposen donar-me plaer. (Dos) m'exasperen les persones que utilitzen diminutius com calentona, a gustet, fresqueta, curtet, puntetes. (Tres) m'irrita escoltar converses domèstiques de persones mai saludades pel carrer. (Quatre) em fastigueja sentir l'aigua freda que em regalima per l'esquena i em mulla la camisa. (Cinc) n'odio els reposacaps des d'on es renten els cabells. M'estrenyen les cervicals i em provoquen mal de crani. (Sis) m'enfurismen els locals que sintonitzen emissores de ràdio on sonen versions melòdiques d'en Dylan.

La perruqueria de la Teresa no n'és cap excepció. Tot i així, la freqüento un cop cada trenta-tres, o trenta-quatre dies, depenent de com cauen els festius d'aquella setmana. Ho he de fer, malgrat tots els malgrats, perquè tinc una pelussera gruixuda que, quan creix massa, se'm crispa, i se'm fa carregosa de portar damunt del cap. 

La vaig escollir d'entre totes les del barri, perquè la Teresa, la mestressa, és una dona amb aspecte de professora de violí. Així, delicada i llargaruda, de veu fina i ulls cansats. La faig soltera, vivint amb la cosina i amb dos gats. De poc dormir i missa de dotze. Verge i amant de l'artteràpia. D'això últim en tinc dubtes, ho confesso. Però, amb tot, s'intueix que és una dona de no poques virtuts.

El matí d'avui no es preveia sorprenent. La dutxa, el cafè, la rentadora, les notícies, el diari, dos poemes i una torrada amb mel. Més tard, els llegums del mercat, el peix de can Toni i de  tornada, na Teresa. Però dels dies tranquils en desconfio, des de llavors, com de la meteorologia i de la ciència predictiva.

Ja l'esperava senyor Agramunt. Ja pot passar que estic acabant d’arreglar en Manel i de seguida estic per vostè. I jo, diligent, que guardo el torn a la cadira d'esperar. I mentre ho faig no puc deixar de sentir allò que aquest Manel barboteja a la Teresa.

I és clar que canviar de faena, i més diria de vida, n'és molt de complicadet. Se n'ha de tenir moltes de ganes. I és que la Lluïsa,  jo crec que no s'ho va pensar bé això. I no dic que no ho necessités no, que és sabut que és sa i balsàmic, canviar d'aires i fer-se a nous reptes.  Però quan se té família, bé s'han de pensar les cosetes, oi que m'entén? ai las! si hagués viscut lo seu pare. Prou li hauria parat los peus. No li hauria pas deixat, no. Una feineta així, de quatre horetes i a tocar de casa, i de poc esforç. Com vols? i prou ben pagada, que ja li'n sobraven ja per los seus capritxos. I ara què? la mare a fer front amb tot. I ella, amb los ocellets a lo cap amb això de fer-se escriptora. Dic jo, si ho sap tothom que aquestos que escriuen són tots unos morts de gana. I los peròs?  Què no los ensenyen, a los joves, a pensar en los peròs de les coses? I de què li deu venir ara a aquesta ara amb lo d'escriure? Tan callaet que s'ho portava. Jo sempre li vaig dir a sa mare, aquesta nena és molt rara, Fineta. Fes-la mirar per algú. En fi, que la pobre està tota amoïnà per la filla i lo futur que li espera. Què fa molt que no la veus? Si s'ha quedat com lo bacallà de canto, de tant de patiment com  li donen.

Els palmells de les mans em van començar a suar, el cor em bategava fora de control i la parpella dreta va començar a fer un moviment rítmic molest i  persistent. Tot va passar com una fantasia embogida i trastocada. Em vaig alçar d'un bot i vaig fúmer un cop de puny a la boca del senyor Manel i aquest que va caure estès al terra, despentinat i com mort.

La Teresa va començar a cridar i els crits aguts van portar gent del carrer, i la gent del carrer va dir que hi havia un assassinat, i uns municipals que feien ronda, van entrar i el van atendre, i de seguida van veure que en Manel era ben viu. La Teresa sanglotava i explicava l'agressió, i jo, impertèrrit que m'ho mirava com si allò no anés amb mi. 

Un dels dos municipals, un de vell, em va etzibar, haurà de venir amb nosaltres, el convidem a pensar en això que ha passat, a les nostres diligències. I jo, que em sentia pres per una estranya follia, els vaig respondre que no volia ser molèstia, i que de pensar, se'n pensa millor a casa. 

I de l'estranyesa es van quedar immòbils, a peu dret, a la porta. I llavors vaig marxar, no sense acomiadar-me abans de la Teresa, que bevia aigua i es deixava ventar la cara per tota la companyonia. Adéu siau i fins a una altra. I amb la a  final vaig sentir, d'esquenes, el cop sec de la porta en tancar-se.