CAMÍ DE TORNADA

Potser és obrir la casa després d'un hivern sec i prudent. Potser és la rebuda de la senyora Anna que, des del balcó, em diu somrient i decidida, que ja ha vist el cotxe aparcat a la plaça i que ha pensat que havíem vingut, i que li enviï en Pau, que acaba de tornar del tros i té unes tomates vermelles acabades de collir. Potser és l'olor de l'aigua bullint amb llorer i escòrpora, a foc lent, com es fan les coses que perduren. Potser és aquest burlar el vent de garbí i desfer-nos dels mitjons per sentir el pes de la sorra calenta sobre els peus, blancs i desconeguts. Potser és aquest badar sense recança i deixar que les hores buides ens omplin per dins. Potser és la conversa al capvespre, mentre els nens dormen i compartim un whisky amb gel i ens fumem una cigarreta, que ens serveix per saber-nos les pors i també per esclafir de riure, de nosaltres i de l'univers sencer. Potser és aquest sentir que tot retorna, com una rutina plaent, que em guareix la pell estriada per l'hivern. Potser és aquest plaer de saber que obrirem la casa després del fred i aquest món, que es farà petit, serà el camí de tornada que voldré prendre quan faci massa que no reconegui qui sóc.