dissabte, 22 de maig del 2021

LA PE


                                                                                                                                A la meva àvia Pepita


Com qui torna a casa fent tentines

i arriba al llit a les palpentes,

en l’ombra, 

avui les teves mans tornen a mi.


Aquelles mans arrugades i

tenyides pel marró d’unes taques

que deies que eren flors de mort.

De cementiri.


Sempre vas ser vella per a mi.

No tinc records de tu

de quan l’esperit de vida

et salpava per les venes.

 

El dia, plomós,

s’atura en les teves mans, 

quan, recolzades a la taula de menjar,

escrivien maldestres el teu nom.


La línia llarga que consagraves amb un cercle obert per fer una pe.

I després,

seguies amb una e massa separada

i tornaves a la lletra espigada i alta,

que creixia ara cap avall, com una arrel.

I cada lletra clamava un món.

El teu.

 

En l’ombradís de les hores del vespre,

m’he sorprès escrivint el teu nom,

amb el teu traç,

i en lligar la pe, la e, la pe, la i, la te i la a

t’he fet viure de nou.

 

Ara et tinc, escumejant,

a la taula d’estudi,

entre els poemes de Foix i

el calendari de l’Eva.

 







© LAIA ROCA
Maira Gall