Torna a fumar

 

Quan vaig arribar, em va sorprendre que l’Elena em preguntés com estava. Em va semblar tan estrany que vaig pensar que algú emocionalment més fort que jo li havia dit que era una mala amiga perquè no preguntava mai com se sentien els altres. Gairebé no em va deixar dir res. Encara no sé si algú és conscient que fa aquests coses. Vaig pensar que potser era una condició que no es podia canviar.

Mentre esperàvem el sopar, el Lluís  va dir que el més li agradava a la vida era follar, i a mi em va semblar estrany perquè creia que era la persona menys afectuosa i tendra que coneixia. El Lluís sempre diu que l’amor és una merda, que per culpa de l’amor no som els que érem i que ens hem tornat tots més imbècils. Jo crec que la relació que posa més en perill la nostra vida és la feina. El Pere li va dir que el que li passava és que tenia aversió a establir vincles, i que tot li aniria millor si deixés de fingir que és un home de pell gruixuda com els elefants. A mi em va semblar que li deia que aboqués una mica del que era en alguna dona.

La Júlia, al meu costat, em va dir que estava preocupada per la seva mare perquè li havia dit que es volia morir. Els seus germans havien discutit per diners i la seva mare deia que preferia morir abans que veure els fills enfadats. Va dir: Em vull morir si he de veure que els meus fills no es parlen.  Vaig recordar que havia llegit en un llibre que les famílies no es trenquen mai per diners, es trenquen pels valors que demostren en la manera com se’ls gasten. Vaig creure que la seva mare moriria perquè lluitar contra la falta d’ètica d’un fill era una cosa molt grossa.

La Mar estava asseguda en el racó de la taula i li va dir al Jaume que pensava que se separaria aviat perquè feia temps que el seu marit no la tapava amb una vànova quan s’adormia al sofà. El Lluís ho va escoltar i va fer una mica d’escarni. Però, per a mi, tenia tot el sentit. Les relacions llargues es trenquen per coses petites com aquesta, potser més que per infidelitats. De fet, si el meu marit deixés de comprar-me cogombrets en vinagre també pensaria que es vol separar de mi. El Jaume li va dir: Digues-li moltes vegades que t’agrada més que res, a veure si així s’estova i et torna a estimar. Si a mi m’haguessin dit això m’hauria entristit molt.

El Pere li va dir que aquell comentari no li semblava gens apropiat, però no s’hi va entretenir. Va veure un glop llarg i va canviar de tema, que havia hagut de deixar de jugar a pàdel perquè s’havia lesionat el dit de la mà, i ara havia de fer un tractament amb parafina. L’Elena, pel que es veu, també havia tingut aquesta lesió i li va dir que tingués paciència perquè la recuperació era molt lenta, i que ella encara ara se’l sentia atrofiat. El Pere va explicar que deixar de fer esport li estava afectant molt perquè ara tenia tota l’energia estancada. Jo creia que l’esport no havia irromput mai així a la meva vida. Em vaig preguntar si encara era temps de tenir una afició com aquella, que em desestanqués l'energia.

La Júlia em va preguntar que com portava la tesi mentre s’agenollava a buscar el telèfon de la bossa i jo li vaig dir un bé amb poc sentiment. Vaig dir: Crec que li estic agafant mania a treballar amb rigor. El Jaume va dir que tots s’havien sorprès molt quan els vaig dir que volia fer la tesi perquè jo mai havia estat una alumna brillant i perquè jo era de fer moltes coses alhora, amb energia i amb desgana. Em va semblar que jo era una persona més indecisa o insegura que de fer les coses de qualsevol manera.

El Pere va estirar el coll i em va dir que el que hauria de fer era escriure una novel·la. Jo vaig pensar que només podria escriure una novel·la si fos com la Ginzburg o l’Ernaux i que això era impossible. La Júlia va dir que els japonesos tenen una idea de vida molt contrària a la perfecció que es diu Wabi-Sabi. Jo creia que en realitat no era una idea de vida, sinó més aviat un concepte estètic i de bon gust. La Júlia va dir: tu el que has de fer és escriure cada dia, el que sigui, encara que no en tinguis ganes, perquè he llegit que l’ofici es fa així. Jo vaig pensar que per escriure una novel·la es necessiten dues coses: tenir alguna cosa a dir i distanciar-te del món, perquè l’ofici no es fa amb les mans, es fa amb la mirada.

A la Júlia li van trucar des de casa quan ja havíem begut massa i va dir que havia de marxar perquè passava alguna cosa amb la cangur. Com que era tard, tots vam dir que també marxàvem perquè al dia següent teníem coses a fer.

El Pere es va encendre un cigarret a la sortida del bar i després ens vam acomiadar. De camí cap a casa, jo em vaig comprar un pastisset de xocolata embossat perquè el sopar havia estat d’un plat i tenia gana.  

*

Avui l’Elena m’ha escrit que estava ajaguda al sofà sense fer res des del matí i que la vida és un cosa semblant a un desastre. Jo li he dit que sí. Llavors m’ha dit que havia escoltat en un pòdcast que les decisions importants només tenen una direcció, de dins cap enfora, i que a ella no li agrada que li diguin el que ha de fer. Ha acabat: i torna a fumar. La moderació em comença a semblar una cosa molt poc saludable. Gairebé avorrida.