Primera sensació:
Era un vespre de les darreries de l’estiu i érem a l’Empordà.
Suposo que ja deuríeu dur mitjons perquè recordo que el vent començava a ser molest i la gent portava jaquetes fines. Els deuríeu deixar dins de les sabates, i vau córrer a trepitjar la sorra de la platja.
Caminàveu ràpid, a galop, per perseguir-vos i pujar-vos a unes estructures de ferro on es podia grimpar i saltar des d’una alçada d’un metre. Us mirava absorta de tota la gentada que passejava. No em distreien les converses d’alguns que es recolzaven a la barana que separava el terra enrocat de la sorra. Deurien parlar de foteses, mentre esperaven que es fes fosc per acomiadar-se fins l’endemà, i tornar a casa, a seguir amb les rutines dels dies.
Al poc de ser-hi vosaltres, van arribar uns quatre o cinc nens més que deurien ser coneguts entre ells perquè es cridaven pels noms. Compartíeu un espai comú però jugàveu separats. Els uns i els altres.
Recordo alçar la mirada: vaig clissar el far i l’espitllera, i vaig parar compte de la fugida de vaixells del port. D’això i que ja havien retirat la plataforma blava on vau aprendre a llençar-vos de cap a mar aquell estiu.
En tornar a la sorra, ja us havíeu confós en un sol grup. Corríeu i rèieu mentre uns enxampaven els altres i acordàveu quin lloc era casa i que el petit era sucre. Després d’una hora, o potser més, esgotats i amarats de suor us vau acomiadar amb una encaixada als palmells de les mans.
Em vaig preguntar aquell dia, mentre enfilàvem el carrer costerut fins a casa, en quin moment de la vida deixem de confiar en els altres. En quin espai de temps comencem a descuidar que només som un equip, que no hi ha vencerdors i que el joc només durarà una estona.
Segona sensació:
Viatjar és una dicotomia entre el drama i la felicitat. Ho sabia llavors, quan tot just començava a comptar els quilòmetres que faltaven per arribar al destí i ho confirmava ara, quan ja havia posat ordre a les bosses acumulades i tot tornava a ser al lloc on era abans de partir. Malgrat que si ho pensava bé, això últim li semblava una mentida perquè tornar implicava sempre un petit moviment de tot.
D’aquell estiu i d’aquell viatge en recordava dues coses: la primera, l’esclat del verd intens de quan va creuar la frontera. Això li va provocar un mal d’ulls semblant al de quan estava moltes hores a la foscor i una llum sobtada s’obria pas, ofensiva. Evocava ara aquella verdor que només es trencava amb alguns matisos rogencs i de verds esgrogueïts que encaixaven perfectament, com si haguessin estat triats per la paleta d’un pintor amb un giny especial. En efecte, del país en recordava el color.
Després, tenia intactes, i li retornaven sovint, les hores solitàries en què rumiava persistent en la idea que l’acció era dolenta. Si actuaves, et movies, i si ho feies, podies trobar-te un esbarzer que t’esgarrinxés les cames i les esperances. En canvi, si et quedaves a lloc i buscaves les escales del darrera de la vida coneguda, hi podies trobar una comoditat plàcida on aferrar-te. Era així, com el seny li clavava les urpes, llavors.
El desafiament de trobar-se bé, tot i que no hi havia res en l’entorn que li fos familiar, li debilitava les pors. Però després d’algunes setmanes, en la llunyania, hi trobava un cert esgotament, un sentiment d’enyor que li feia tremolar els músculs de les cames. Malgrat tot, en una mena de tensió sostinguda, allò li conferia una amable i devota sensació de llibertat. De tornar a ser, de fer-se de nou sense la mirada dels altres, dels coneguts o saludats.
Així, el viatge d’aquell estiu li va aportar, quasi com sempre, unes dosis com carabasses de coïssor i de plaer. Com una premonició aclaparadora, pensava ara, de la tardor que l’esguardava amb els primers freds.