ENYOR

Voldries que tornessin les nit tardanes de l’estiu, quan miràveu els estels amb l’esquena estirada al terra de la plaça de l’església. Apagàveu l’únic fanal del poble i en la foscor, mentre buscàveu el carro i l’óssa, sentíeu les veus llunyanes dels avis que jugaven a la fresca a la botifarra. El món era petit i rodó.

Voldries tornar als dies de descoberta, els d’agafar el cotxe pel camí que fa drecera, abaixar la finestra per treure-hi una mà i sentir l’empelt d’un vent calent i furtiu. Als trajectes llargs de tornada, mentre cantàveu take this waltz a dues veus, i els buscaves al darrera, pel mirall de dins del cotxe, i estaven els dos adormits sense sabates, bruts de vida. Llavors, quan el sol enrojolat tacava el cel, li prenies la mà en silenci mentre conduïa atent, i li deies que no sabies què fer-ne de tanta sort.

Voldries que tornessin els dies de riure i de deliri, de banys al mar, de butxaques plenes de pedres, d’olor a bosc i a vacances. De concerts improvisats, de melmelades de figa i de pa torrat.

Voldries, avui que tot són presses i terra d’asfalt,  el despertar d’estiu dels tres ben a prop teu: per tastar-los les pells amb petons, per sentir-los els batecs sota del cor i per estimar-los amb la tendresa de quan no et cal demanar res més.

La il.lustració és de Jungho Lee