Respires lentament i dorms tranquil. Mentre ho fas, m’entretinc
comptant els segons que trigues a inspirar. Un, dos, tres i glopeges aire de
nou. I així repeteixes el patró amb la constància i tossudesa amb què vius la
vida. Et voldria despertar però no. M’agrada aquesta quietud nocturna de quan
no hi ha cap estímul que revolucioni els meus sentits i puc mirar des de fora, amb
una certa llunyania, les coses que tinc a tocar.
Em recolzo del meu cos esquerra i et miro de ben a prop.
Ara poso el dit índex dins un subtil cargol de cabell grisós i gaudeixo de l’escalf
que en dona. M’adono de les línies emblanquides que se’t dibuixen als extrems
dels ulls. És el temps que ens empaita el que em fa pensar en nosaltres abans.
Quan llegíem Zweig al sofà i
no ens adormíem fins esgotar-nos de plaer. Quan foníem els dubtes amb esclats d’alegria
i decidíem que tot ho faríem planer i senzill, perquè sí, el futur era nostre. Quan
sentíem que a fora hi havia els altres, i allà, allunyats, estàvem
nosaltres. Quan la por no niava entre les parets de casa, on ens sabíem protegits
de tot. Quan només comptàvem els somnis que ens bategaven amb força i ningun
burleta gosava negar-nos que els acompliríem, perquè llavors la vida era
perenne i encara no teníem morts. Patíem d’eternitat i d’unes ganes de viure que ens vessava
per les costures.
I ara, aquí, adormit i lleugerament envellit m’adono que
t’estimo més del què et sé dir. Que dels anys hem après algunes coses però
sempre hem sabut que el repic de la pluja que ens arriba endins, com les
tristeses fines i profundes, no es fon sinó amb la nostra pell i els nostres llavis.
Que podem viure amb corredisses però també podem aturar-nos una nit qualsevol, i
tenir aquesta sensació d’enyorança sobtada i reveladora.