A l’ombra que fa la figuera hi ha un home assegut en una
cadira. Als seus peus hi ha un gos de pèl curt tan vell com ell. Els dos tenen
els ulls tancats, però no estan adormits.
Hi passo a prop i en dir-li bones tardes, el vell mou les parpelles i em saluda amb un moviment
lent de mà. Quan el tinc a tocar m’adono que té la cara plena d’arrugues, de
ratlles rectes, potser com la vida que ha viscut. També té la pell bruna,
colrada pel sol dels camps segats. Li busco les ungles ennegrides dels qui han
tocat més terra que cossos. Les trobo. Deu haver estimat algú, però ara està
sol. Cada dia jeu sota l’ombra de la figuera, com qui espera alguna cosa
espessa com la nit.
La casa se li deu fer eixuta i severa. En canvi, a fora hi ha un bri d’aire que, tot
d’una, deu moure alguna fulla d’alzina, i hi ha el brunzit de les mosques que voleien
massa a prop i l’obliguen a moure el cap com si digués no. Sota l’ombra de
la figuera hi batega la vida que se li escola com una esllavissada.
Hauré marxat i el cel es
farà negre com les coses que no es desitgen i, quan torni cap a casa, el vell
seguirà sota l’ombra, ara estèril, i em
dirà a mitja veu que m'hi atansi. Amb la meva orella a prop de la seva boca em piularà que només requereix una cosa: fes que, quan mori, el gos m'olori el cos. I aquest
només se’m ficarà a dins com una
bala. Llavors, m'alçaré i mouré el cap en un gest discret d’assentiment.