L'aigua a penes cobria les patates
blanques, mal trencades, i les carxofes. L'àvia Isabeleta, que em va fer de
mare, em feia seure damunt del marbre de la cuina, a la dreta dels fogons. Prou
lluny com per no prendre mal amb el foc o amb els esquitxos de l'oli, però amb
prou perspectiva com per veure com l'aigua anava arribant a l'ebullició i les
verdures anaven tenyint-la d'un color d'entre verd i groguenc.
Tinc el record d'aquell calfred que
sentia quan em recolzava a la pedra i el fred a les cuixes em feia una breu
esgarrifança. Perquè, fins i tot quan el vent feia bramar els arbres als mesos
d'hivern, les noies dúiem calces curtes i una mena de mitgetes que, a molt, ens
arribaven fins als genolls.
Des d'allà, asseguda, l'àvia em
donava senzilles instruccions que em tenien entretinguda, i li permetien anar
avançant en fer el dinar dels de casa. Em deia, per exemple, posa el pa ratllat al
plat de sanefes blaves i deixa't a prop el piló, que ara et dono l'ou batut
perquè enfarinis el pollastre. Però abans, renta't les mans que avui la Neus ja
m'ha dit que heu estat voltant pel bosc de can Cabot. I jo l'obeïa i
la mirava, entre sorpresa i captivada, per la capacitat que tenia de controlar
els quatre focs de la cuina. Mentre posava la carn a l'escudella, enretirava un
cassó amb ceba i pastanaga, i olorava l'estofat com un llebrer.
I així, passàvem les hores i els
dies, des que l'Isabeleta em recollia de l'escola fins que la mare em venia a
buscar, esbufegant i a corre-cuita des de l'obrador. D'entre tant, dinàvem a la
taula del menjador i després jo jugava, a pintar les pedres que havia trobat
durant el matí, o a resseguir els quaderns de lletres que la mare em comprava a
la drogueria que hi havia a tocar del mercat.
En aquestes hores, l'àvia feinejava
per casa, encara amb el davantal de color préssec posat, mentre rondinava que
el gat havia esquinçat la cortina de l'habitació, o que en Sergi no havia
desendollat l’aparell de la música. Tenia un rondinar d'aquells que s'intueixen
més per rutina que per enuig. Perquè l'àvia vetllava amb un gust natural per
tots. I no només pels de casa. Quan no feia un brou de gallina per na Felipa,
que acabava de tenir en Josepet, feia un pastís de fruites per l'aniversari de
na Carmeta, que havia quedat vídua feia pocs mesos, i els fills no li feien
visites, ni trucades i la pobre estava decaiguda i la trobava massa passiva
darrerament. Mai no renegava de cap càrrega i la seva generositat no tenia
límits coneguts.
L'àvia estimava així, d'una
manera lleugera, sense gran escarafalls, però amb una veritat que mai més no he
tornat a sentir ni a trobar.
Era una dona bonica. Tenia la pell
forta i lluent, i els pits grossos, com els malucs i les cuixes. Mai no em
deia, com ho feia l'àvia de la Julieta, que era la nena més bonica de
Castellnou, ni que em posés bé les trenes ni que no fes noseque o em
comportés com nosequi.
Amb els anys, em repetia obstinada, mentre jo l’escoltava amb tossuderia, allò de la lluita per la llibertat, dels homes, de les dones i de
na Campoamor.
I és avui, que espero que li surtin
els ulls al tomàquet per apagar el foc, que l'enyoro tant com aquells mesos en
què va haver de marxar a cuidar d'una cosina soltera, i jo deuria tenir deu
anys. I només comptava els dies que faltaven per tornar a sentir els seus
renecs amables i veure ballar cassons i olles, i embriagar-me, d'olors i vida.
I és avui que m'encongeixo, amb mig somriure, quan et veig a tu, petita Clara,
recolzada al pedrís de marbre de la cuina, vetllant perquè l'oli calent no
cremi la ceba del rostit.
La il.lustració és de
Janet Hill
