SOM SIS

Bip bip. Enfilo cap al pàrquing. Heu agafat sabates tancades? Bip bip. Nosaltres no, però portem la nevera groga. Punt i coma i un parèntesi dels que tanquen.

Sis cotxes aturats amb els llums intermitents encesos, esperen. Estan col·locats en filera: l’un darrera l’altre.  Mentrestant, n’hi ha que romanen a dalt de la calçada i altres que corren a encabir elquesigui a la bossa d’esquena. Sempre som sis, sempre som els mateixos.

Són caps de setmana marcats amb un cercle vermell al calendari de la cuina, caps de setmana que fugim, que connectem, que recerquem cales perdudes i pobles abandonats. Caps de setmana que oblidem els escurabosses, lladregots i rapinyaires de lleialtats, els egòlatres de pell gruixuda d'alguna feina, els de posat impostat del banc, els inquisidors de les reunions d’escola, els qui remuguen massa ràpid i els qui pregonen lliçons al bar del barri, aquell nou on tot sembla estèril, i que està a tocar del mercat. 

Bip. Bip. Qui s’ha quedat els palets de pa i els sucs? Bip. Bip. Les Gemmes duien les bosses grosses. Ensumo cridòria i alegria. Algú ha vist en Biel? 

I fem via que se’ns farà fosc. I amb el pretext que en Guillem camina lent, em quedo enrere i els veig d’esquena, a tots: els grans caminant amb l’Àurea que els deu parlar d’artèries i venes, o de pressions sistòliques i colesterol. Els mitjans amb les gorres creuades, les tovalloles a la cintura i un tros de canya lligada, fent de lluitadors d’aquells que no es toquen. Els petits que canten a cor que vols el gegant del pi, potser amb tant d’entusiasme com jo entonava Al mar al darrer concert dels Manel. I les veig a elles, a les cinc. Escolto el riure contagiós i carregat de vida de la Gemma, i a la Saida que deu recordar la última nit a Gràcia d’aquella manera tan seva i la sento cridar fort allò de la misèria. A la Noe, la bonica, carregant la petita Sira, mentre busca amb la mirada el necesser que deu dur en Xavier.  A la Gemma, la meva Gemma, el meu tot, que em té darrera però va guaitant de poc a poc per saber on sóc i si estic bé. A prop, hi trobo el bonisme infinit d’en Victor que el fa patir la por a perdre’ns, i en Cedric, que parla poc però les encerta, que està retingut, pelant préssecs amb en Fenya, que fa estona que diu que amb aquest sol i la suor hem de recuperar vitamines. De massa lluny, hi veig en Dani que carrega dues bosses i els fa petar de riure a tots, quan creiem que si fem un pas més quedarem liquats a terra. L’Agus hi és però no, que fa fotos, i discurseja que aquells, els bons, no juguen, guanyen.

En algun punt del camí parem i compartim un entrepà de tonyina amb olives i bevem cerveses i no sentim ni una sola ànima, que no sigui la nostra. Després de tot, tirem avall que fa baixada, però tot i la caminada, llarga i  curiosa, ens adonem que la cala és massa fonda i que millor ho deixem aquí, i reculem que tres hores són massa.

Al vespre, amb els genolls cansats i els nassos enrogits, pel sol fogós del mes de Juny, bevem uns ginets i brindem perquè tenim salut i pel passeig, que ha estat fantàstic. I alguns, ballaran d’entre les parcel·les a ritme del tonight, i d’altres es retiraran aviat a vetllar el son dels menors. I a mi, com de lluny, m’arriba algun vers musicat d’en Dausà i vull que el temps s’aturi per sempre, i guardar aquest record de demà quan arribarem a casa amb els nens adormits i els peus plens de sorra fina, i ens sabrem afortunats i rics de format part d’una tribu on els fills d’un són els fills de tots.

La il.lustració és de Jorge Bayo