EQUILIBRIS

 

Del rentaplats sovint en surten gots o cassons molls, i això m’obliga a col·locar-los a l’eixugador de plàstic que hi ha al costat de la pica. Quan els disposo, m’adono que n’hi ha tants, o que l’espai és tan petit, que algunes tasses queden gairebé en suspensió. En un equilibri inestable que les pot fer relliscar i caure, o mantenir-les fixades com peces fermes d’un tot. Les probabilitats d’una o l’altra són inexactes i el fil que separa el trencadís de l’harmonia és una fina línia de sort.

Com la vida, penso. Com la vida quan cou, quan es forada per dins i esquinça alguna part que hi deu haver entre l’estómac i les costelles. Quan arriba un meteorit i cau sobre totes les coses que creies veritat, però ja no, i has de buscar l’angle recte perfecte per mantenir-te dreta, sencera.

Però en la vida, quan arriba aquesta foscúria, sovint, l’equilibri apareix, i no sé com explicar-ho, de l’embat vigorós que brolla d’algunes emocions tan fondes que desnuen l’ofec. La serenor de saber que encara hi ha la veu de la mare quan li truques, que la lavanda que has plantat florirà, que els llençols blancs estan estesos, que la casa fa olor de tu, o que hi ha mar i música i secrets i alguns racons segurs. I així, com una remesa, d’aquestes emocions emergeix l’efecte poderosíssim d’un amor acabat d’estrenar, que ho posa tot a lloc. Estimar aquest nou cos que habites, nascut del naufragi, que ha triat amarrar-se a la vida i absorbir-la.

Perquè el cor, la carn del cor, de vegades, pesa i queda en suspens, com les tasses de la cuina quan s’eixuguen, amuntegades, i no cauen.