LES SÈRIES I ELS DIES

 Els amors fan l’amor, les històries la història

Vicent Andrés Estallés

Al fervor per les sèries hi vaig arribar tard. Tot i que convivia amb l’amenaça que la vida no era plena, si no seguia el fil de Lost o The Wire, jo em mantenia a la perifèria d’aquella urgència col·lectiva. D’aquell imaginari compartit que col·locava algunes ficcions als altars televisius.

En aquell moment, el meu desinterès sonava capciós, però era tan cert com les paraules que surten de l’estómac. El temps magre que em pertanyia, entre maternar i sobreviure, creia que no el podia malbaratar. L’havia d’aprofitar per no distreure’m de les coses que no fossin importants, com dormir, llegir, treballar i menjar (per aquest ordre).

Sentia que fondre’m al sofà i deixar-me portar per la seducció d’aquelles històries era ampliar el dol per totes les renúncies d’aquella època. Com si no pogués evitar la incomoditat que em generava la sensació de no fer res (que no fos dormir, llegir, treballar i menjar). Com si allò de la ficció televisada fos només un tobogan lúdic, un impuls que hagués d’ofegar, d’envasar al buit, per consumir-lo més endavant, quan tingués un temps sobrant que llavors no podia ni intuir. Perquè el que tocava era viure aquell present estret, d’aprofitaments minúsculs.

Com n’és de malparida la perspectiva dels anys i que ridículs em semblen avui aquells pensaments tragiquíssims, pesats com ploms, que m’ensorraven cap a les profunditats d’una moral heretada. Però no es pot viure cap enrere, oi?

Ara tinc uns altres esvorancs, però ja fa un temps que he après a entregar-me sense pietat al plaer, també dels serials. En tot plegat hi pensava aquesta setmana perquè, mentre comprava col llombarda i cogombres, una veu desconeguda em va recordar la del José Ramón, el protagonista de la sèrie que estic vivint. El sobresalt em va obligar a girar-me, amb molt poca calma, per si la casualitat, que no va ser.

Suposo que perquè vivim de moment a moment, per aquest fet vaig passar tot el dia amb el pòsit agredolç que m’està deixant la història de dues vides anodines que, com la meva, basculen entre l’avorriment per les rutines i les veritats més descarnades. Que habiten en llocs insípids i els mostren sense vergonya.

Tornava a casa i rumiava sobre els espais que ocupa la imaginació, i que avui em sembli un petit drama que aquest món de ficció (el d’un José Ramón i una Berta) pugui acabar-se em confirma que el temps canvia les coses de lloc, les empeny a altres vèrtexs i a altres direccions. Suposo que per això el futur no és mai com l’imaginem. Per això, algunes esperes o desitjos s’esprimatxen o s’engreixen amb el temps, i allò que abans era un no ofegat, de cop, surt de les tenebres i ens multiplica. Com algunes veritats, o algunes persones.

Una sèrie (una cosa, una història) avui em replega i em fa feliç perquè m’acompanya a veure millor el món. I és per aquesta companyia modesta que sento el forat de la pèrdua, de l’adeu íntim, en imaginar que un dia ja no sabré res dels desànims d’una Berta i d’un José Ramón. Ja no podré confrontar-los amb mi. Perquè algunes coses, algunes històries, esquitxen consols i perdre-les és com una vida que passa de llarg.

I és trist pensar-hi perquè de totes les incerteses que tinc, que s’acabarà és l’únic que sé segur que passarà.

EQUILIBRIS

 

Del rentaplats sovint en surten gots i tasses molls, i això m’obliga a col·locar-los a l’eixugador de plàstic que hi ha al costat de la pica. Quan els disposo, m’adono que n’hi ha tants, o que l’espai és tan petit, que algunes tasses queden gairebé en suspensió. En un equilibri inestable que les pot fer relliscar i caure, o mantenir-les fixades com peces fermes d’un tot. Les probabilitats de l’una o l’altra són inexactes i el fil que separa el trencadís de l’harmonia és una fina línia de sort.

Com la vida, penso. Com la vida quan cou, quan es forada per dins i descús alguna part que hi deu haver entre l’estómac i les costelles. Quan arriba un meteorit i cau sobre totes les coses que creia veritat, però ja no, i he de buscar l’angle recte perfecte per mantenir-me dreta, sencera.

Aquesta foscúria, per sort o per esgotament, s'acaba. Ni les coses lletges duren per sempre, i un equilibri apareix, a poc a poc i no sé com explicar-ho, de l’embat d’algunes emocions que van suant i afloren per donar-me alè. Badar amb el tic-tac d’un rellotge, adormir-me o la llum d’una espelma.

S’escampa, així, com si res, d’aquestes foteses l’efecte poderós d’una cosa acabada d’estrenar. I he d’aprendre a estimar el nou cos que habito, nascut del naufragi, que ha triat amarrar-se a la vida. Que bateja el món, com si tornés a néixer, en una segona oportunitat.

Perquè el cor, la carn del cor, de vegades, pesa i queda en suspens, com les tasses de la cuina quan s’eixuguen, amuntegades, i no cauen.

Era una dona espantada, però quina culpa en tenia?

TENIM

tenim els hiverns que s’acaben. tenim el silenci de la nit. tenim els paisatges. tenim la veritat. tenim els amics nuats als dies. tenim les cançons de desig. tenim els pobles amb llambordes. tenim l’oratge. tenim la mare.

tenim el blau glacera i el vermell corall.  tenim el galop i les estrelles baixes. tenim les finestres i els finestrals. tenim la llana merino i les llavors de cotoner. tenim el pa i les figueres. tenim l’alegria sobtada i les coses que diem. tenim el solstici d’estiu i la lluna nova. tenim l’alfàbrega i els tomàquets de cor. tenim les migdiades tardanes i les vigílies d’aniversari. tenim la mar i tenim el moll. tenim la culpa i tenim la consciència. tenim les llanternes i  tenim els secrets. tenim els esvorancs i tenim les graonades. tenim els dies i tenim el cos.

tenim buit el sepulcre dels fills.

no ho sabíem, i ho teníem tot.

LA PE

                                                                                                                                A la meva àvia Pepita

Com qui torna a casa fent tentines

i arriba al llit a les palpentes,

en l’ombra, 

avui les teves mans tornen a mi.

Aquelles mans arrugades i

tenyides pel marró d’unes taques

que deies que eren flors de mort.

De cementiri.

Sempre vas ser vella per a mi.

No tinc records de tu

de quan l’esperit de vida

et salpava per les venes.

 

El dia, plomós,

s’atura en les teves mans, 

quan, recolzades a la taula de menjar,

escrivien maldestres el teu nom.

La línia llarga que consagraves amb un cercle obert per fer una pe.

I després,

seguies amb una e massa separada

i tornaves a la lletra espigada i alta,

que creixia ara cap avall, com una arrel.

I cada lletra clamava un món.

El teu.

 

En l’ombradís de les hores del vespre,

m’he sorprès escrivint el teu nom,

amb el teu traç,

i en lligar la pe, la e, la pe, la i, la te i la a

t’he fet viure de nou.

 

Ara et tinc, escumejant,

a la taula d’estudi,

entre els poemes de Foix i

el calendari de l’Eva.

 

FUTURS

Faré petits els ulls per afilar la mirada i poder intuir-te en creuar el carrer. Duràs la jaqueta fina que atura els primers vents de primavera. T’hauràs arreglat els cabells, però faràs com que no quan t’ho pregunti. 

Abans, hauré allargat la dutxa pel gaudi del repic de l’aigua molt calenta topar-me el cos fins a enrogir-lo. Hauré esmorzat una torrada amb xocolata negre. Em vestiré amb els pantalons marró de cama ampla i la samarreta blanca esgrogueïda pel temps, i quan em justifiqui, em diràs que a mi tot em queda bé, i que cada dia semblo més jove, malgrat que els últims freds m’hauran pronunciat més les arrugues, i els mesos m’hauran empetitit els ulls.

Llavors sentiré un neguit estrany, i alhora conegut, com de no tenir estómac,  i voldré que callis, que callem. Obriré els braços tímidament i quedaran suspesos fent un cercle per acollir-te. Faràs un pas valent cap a mi, m’agafaràs les mans i  després estrenyeràs el meu cap contra tu, i quedarà encaixat en el clot que s’hi fa a la clavícula.

El peus, seguits pel cos, es mouran lleugerament com els compassos de tres per quatre (ara aquí, ara allà)  fins a trobar l’equilibri del meu pes amb el teu. Aleshores, et diré t’estimo moltes vegades seguides. Una vegada per cada nit de por a perdre’t. Un t’estimo per cada temor que la mort et foragités la vida d’una estocada. I no entendràs res quan em sentis dir que t’he necessitat, però faràs com que sí, i em diràs que no allargui aquesta pena que, al final, no ens ha passat res, que pensi en la gent que ha patit de debò. Com si hi haguessin patirs líquids, de mentida, volàtils, rumiaré. Però no diré que sí, ni que no, no diré res perquè voldré que la vida s’eixampli, respiri, sense dics. Serà aquí, en l’estret camí que deixaran els nostres cossos, com s’aniran fonent les reixes i les amenaces d’aquest any de negra follia.

I tot seguirà quasi com sempre.

I la civilització serà aquesta primera abraçada nostra.

REFUGIS

Ha descobert un racó de casa on hi pot veure les crestes daurades que es fan sobre les onades als matins.  És un lloc petit, la mesura justa d’una rajola i mitja o dues, que ha esdevingut un recer que l’acull quan es vol sobreposar a algun cansament.  

De vegades, allà, de peu estant, mira una estona el traç dels núvols al cel, distreta, fins que a les parpelles se li fa un tremolor molest que li obliga a tancar els ulls i llavors està una estona veient lamparetes. Quan els torna a obrir, tot és fosc uns segons, però de seguida afila la mirada de nou, i busca entre les teulades i les copes dels arbres alguna merla niant.  Avui, en confondre el dors terrós d’un pardal, en un racó ombrívol d’un edifici d’obra vista, s’ha sabut una mica feliç.

En aquest refugi petit i necessari, li tornen algunes paraules lligades del llibre que arrossega i li fan companyonia. Li tornen als llavis, sí,  les que li havien quedat mig oblidades perquè massa sovint llegeix quan té son, i llavors la realitat i la ficció perden força, l’una i l’altra, i els records fimbregen com les parpelles i res no sembla nítid ni cert.

S’imagina, ara, que el llibre li puja, des de sota i de dins, i s’infla com la massa del pa de pessic quan l’enfornes, i ella l’acull disposada en dos pams i mig. En aquest moment, les imatges i totes les paraules es despleguen vertaderes i descarades, i són com el plomatge vistós i colorit d’un paó reial. Les gaudeix i les observa, com servides per a l’ocasió, i els hi  dona un sentit nou que traça com un cercle perfecte, que li inflama l’esperit igual que la xocolata fosca.

En sortir del refugi, ufanosa, sent l’impuls d’explicar a qui vulgui escoltar-la que hi ha un lloc a casa seva on s’hi veuen moltes coses, com merles, onades o pardals. Que hi ha un lloc que no coneix ningú on, depèn de l’hora, hi ha una quietud que revela algunes coses boniques.

Tanmateix, travessa la porta amb pas de ballarina russa, i es passeja per casa amb el secret cosit darrere els ulls, com sabent que només el silenci trena les complicitats importants.

LA VIDA GRAN

Aquests dies confinada, entre les parets que limiten una vida de la resta, ha tornat al centre. Al lloc on avui s’esforça a cosir-hi unes tanques metàl·liques, d’aquelles petites i de dues peces com de cosir botons, per deixar-hi una marca que li faci recordar el punt exacte que no vol tornar a perdre.

L’equador en diria, el punt d’equilibri, el pes al centre d’aquella joguina de quan era nena que s’entestava a fer caure però no, perquè, maleïda, sempre tornava a la posició vertical. Tossuda i rebel com una última esperança.

En aquest cercle, de confins perfectament delimitats, ha aplaudit l’emoció de reconèixer-hi les veus conegudes, serenes i fidels, que no l’han condemnat mai. Ha segrestat la lleugera alegria de sentir l’olor de sabó a la pell passades les hores del dia, de dinar asseguda a la taula de casa un dimecres al migdia o de perdre’s i trobar-se entre les estances de casa totes les hores d’un dia qualsevol.

Ha gaudit en desterrar les lectures ràpides i en diagonal, a la cerca immediata de la paraula reveladora, i s’atreveix, tot d’una, a llegir amb veu ufanosa que tots els segles són el mateix segle/ Només canvien els colors i les formes/Els costums/Els bacteris*. Ha esgrimit raons que es promet no oblidar i que justifiquen aquella pressa a fer gambades llargues i ràpides i sí, hi ha reconegut una punta de llança, una lluita sagnant de dos contraris. Viure ràpid, entre atzucacs, per  despistar la mort. Ha lacat, aquest vespre, la posició de desig de quan el cap pesa i recau sobre l’espatlla d’algú, i l’últim elogi del dia s’acompanya d’un nom propi que fa de vocatiu i tanca la frase, solemne.

El confinament no serà transformador. La vida tornarà a oferir-li la cara coneguda de sempre. Tornarà a la caiguda lliure i el temps serà salvatge i despietat com ho ha estat sempre, es diu a si mateixa amb la certesa de les coses viscudes.

Tanmateix, i es repeteix el tanmateix, d’aquest retir personal en quedaran algunes emocions mig esborrades. Les trobarà desendreçades per casa i algun dia, quan el camí no sigui de flors i violes, li faran de suro salvavides. S’hi recolzarà, eixamplarà els pulmons, i agafada a elles, redreçarà el rumb per triar la vida gran, la de Pessoa, la de quietud als dits, la de les mans plenes de deliris, la d’emocions al pit.

*Altres semidéus. Re-re-re-besàvia, Anna Gual