VIURE'T

Al Guillem, el meu fill petit.

Pel teu riure franc, sonor i espaiós, de boca oberta, vaig saber que el dia clarejava. Deuries parlar amb el teu germà perquè els esclats de riure tapaven la veu d’alguna conversa que no era capaç de resoldre.

Em vaig fer la ronsa al llit perquè era diumenge i no teníem pressa per arribar enlloc. Em sabien greu els dies de cada dia, i encara me’n saben, però menys. Per llavors, eren com una pena tendra, perquè sabíem que havíem d’avançar (i això era bo) però no ho fèiem com voldríem. Em semblaven un tancat d’hores imposades que no ens feien sinó accelerar el nostre ritme natural. Per això, els caps de setmana volia aturar els rellotges i gaudir, per exemple, d’un esmorzar copiós, entaulada amb vosaltres al menjador. Així, guarnia el tauler amb  estovalles netes i blanques, i deixava passar l’estona, escoltant-vos i parlant-vos, fins que el sol, descarat, anava entrant fins on sèiem i ens anava cremant l’esquena o el rostre.

Quan et vas cansar d’estar enllitat vas venir a la nostra habitació i em vas omplir el cos de petons i paraules boniques. Que no hi ha mare com tu- em deies mentre em llepaves els pòmuls. I jo feia com que em neguitejava que em llepessis i et deia fuig, mentre et buscava les pessigolles entre les costelles. Perquè, en realitat, volia que et quedessis per a sempre. Al meu llit, sota els llençols, entre els meu braços.

Després ens llevàvem i jugàvem a qualsevol cosa, com allò de picar les mans i cantar una cançó de rima fàcil, que acaba amb un pedra, paper i tisora. Em deixava guanyar per veure’t córrer feliç, passadís amunt i avall. I quan te’n cansaves, venies i m’abraçaves mentre em deies que no passava res, que no estigués trista, que algun dia guanyaria jo.

Deuries tenir cinc anys i ja sentia que no volia que morís mai aquell exèrcit d’honestedat. El meu desig que em sobrevisquessis no era com un lament comú, de qualsevol mare, no. Allò tan intens que percebia era una voluntat ferma, una profunda percepció que no volia que morissis mai. Principalment per mi, però no només.

I no ho volia perquè en tu hi havia totes les races del món, en tu hi havia l’esperança dels qui omplen de caràcter els dies, en tu hi havia la fe dels qui reben una mà pels racons descarnats de la vida. En tu hi havia la sòlida veritat que guareix qualsevol pobresa.

En mirar-te de nou se’m van negar els ulls de llàgrimes per la intensitat d’aquella revelació. La mà em va quedar humida i recordo que vaig eixugar-la sobre la flassada que cobria el sofà. Em vas preguntar que perquè plorava i jo, vaig forçar el riure, i et vaig dir que comptava fins a deu i que t’amaguessis bé, que aquell cop et trobaria.

Mentre et buscava pels racons de casa, vaig guardar ben endins la sort que representava gaudir de l’espectacle senzill de viure’t. De sentir la teva lluentor, la teva carn, la teva sang, la teva vida ben a prop de la meva. Unides, per sempre, com l’home a la pols i a la terra.