CAMÍ DE TORNADA

Potser és obrir la casa després d'un hivern sec i prudent. Potser és la rebuda de la senyora Anna que, des del balcó, em diu somrient i decidida, que ja ha vist el cotxe aparcat a la plaça i que ha pensat que havíem vingut, i que li enviï en Pau, que acaba de tornar del tros i té unes tomates vermelles acabades de collir. Potser és l'olor de l'aigua bullint amb llorer i escòrpora, a foc lent, com es fan les coses que perduren. Potser és aquest burlar el vent de garbí i desfer-nos dels mitjons per sentir el pes de la sorra calenta sobre els peus, blancs i desconeguts. Potser és aquest badar sense recança i deixar que les hores buides ens omplin per dins. Potser és la conversa al capvespre, mentre els nens dormen i compartim un whisky amb gel i ens fumem una cigarreta, que ens serveix per saber-nos les pors i també per esclafir de riure, de nosaltres i de l'univers sencer. Potser és aquest sentir que tot retorna, com una rutina plaent, que em guareix la pell estriada per l'hivern. Potser és aquest plaer de saber que obrirem la casa després del fred i aquest món, que es farà petit, serà el camí de tornada que voldré prendre quan faci massa que no reconegui qui sóc.

Amb els ulls clucs

És divendres i és hivern, però fa calor. Una calor incòmoda i humida que m’obliga a carregar la jaqueta de llana negra al braç dret, on també duc una bossa de tela penjant amb el moneder, el llibre del Franzen i un bàlsam de llavis. Malgrat el pes, obvio l’autobús i decideixo caminar fins a Vallcarca: la setmana ha estat atapeïda de compromisos i necessito que l’aire em toqui la cara. Esbufegant i amb la samarreta calada per la suor arribo a la llar d’avis. Saludo la Júlia i xerrem breument de les cerveses artesanes que anuncien en una revista. Li reconec el nou tall de cabell i, amb discreció, n'hi moc les puntes i li pico l’ullet.

Avanço pel passadís, que fa olor de sopa aigualida i de colònia de supermercat, fins a trobar l’àvia Pepita asseguda a la butaca de l’habitació compartida, mirant per la finestra i amb els ulls tancats per un sol violent que li talla el rostre. Li faig un petó silenciós i tímid, i em diu: Maria, tu saps si t’has enamorat mai? Deixo la bossa a terra i acompanyo una cadira verdosa de ferro fins al seu costat. Li demano per què em pregunta això i em diu que hi ha pensat avui, i que ha cregut que jo, que he llegit tant, sabré com explicar-l'hi.

Agafo el pot de crema hidratant de la taula alta que hi ha al costat del llit. Primer me'n poso al palmell de les meves mans i després la passo a les seves amb un massatge circular. Li dic que ni he llegit tant, ni hi deu haver cap recepta per a aquests afers, i que si n’hi hagués jo la burlaria, que bé em coneix, que sóc més de fer les coses a ull i no amb balança. Em fa un somriure còmplice perquè se sap com jo i, encara amb les parpelles abaixades, em diu parla’m. I ho faig. De foteses, com que la Gemma ha canviat de feina i se la veu engrescada, que en Dani ha decidit, per fi, comprar-se la bicicleta plegable, i que l’Anna sembla que festeja amb un bon noi de Terol. La tarda passa lleugera i amiga i, en marxar, li agafo les mans gelades, li faig un petó llarg i li dic que tornaré divendres que ve.

Desfaig el passadís i em sorprenc pensant que m’he enamorat de tothom qui ha estat capaç de fer-me riure fins a voler parar, de qui m’ha escrit un missatge que diu t’estimo (no t’estimo molt, només t’estimo). De qui m’ha fet plorar per l’emoció d’un vers, de qui ha cregut en mi un dia en què em sentia petita petita. De qui m'ha trucat una matinada des d'un concert i m'ha regalat una cançó que li ha semblat que parlava de nosaltres. I de qui m’ha ensenyat a estimar la vida, sense balança, amb serenor i amb els ulls clucs.