MENTRE DORMS

Respires lentament i dorms tranquil. Mentre ho fas, m’entretinc comptant els segons que trigues a inspirar. Un, dos, tres i glopeges aire de nou. I així repeteixes el patró amb la constància i tossudesa amb què vius la vida. Et voldria despertar però no. M’agrada aquesta quietud nocturna de quan no hi ha cap estímul que revolucioni els meus sentits i puc mirar des de fora, amb una certa llunyania, les coses que tinc a tocar.

Em recolzo del meu cos esquerra i et miro de ben a prop. Ara poso el dit índex dins un subtil cargol de cabell grisós i gaudeixo de l’escalf que en dona. M’adono de les línies emblanquides que se’t dibuixen als extrems dels ulls. És el temps que ens empaita el que em fa pensar en nosaltres abans.

Quan llegíem Zweig al sofà i no ens adormíem fins esgotar-nos de plaer. Quan foníem els dubtes amb esclats d’alegria i decidíem que tot ho faríem planer i senzill, perquè sí, el futur era nostre. Quan sentíem que a fora hi havia els altres, i allà, allunyats, estàvem nosaltres. Quan la por no niava entre les parets de casa, on ens sabíem protegits de tot. Quan només comptàvem els somnis que ens bategaven amb força i ningun burleta gosava negar-nos que els acompliríem, perquè llavors la vida era perenne i encara no teníem morts. Patíem d’eternitat i d’unes ganes de viure que ens vessava per les costures.

I ara, aquí, adormit i lleugerament envellit m’adono que t’estimo més del què et sé dir. Que dels anys hem après algunes coses però sempre hem sabut que el repic de la pluja que ens arriba endins, com les tristeses fines i profundes, no es fon sinó amb la nostra pell i els nostres llavis. Que podem viure amb corredisses però també podem aturar-nos una nit qualsevol, i tenir aquesta sensació d’enyorança sobtada i reveladora.

Voldria que, malgrat dorms tranquil i enllà, intuïssis que et miro i que tinc la certesa que el dia que el terra se’ns obri sabrem que hi hagut un lloc al món que ha estat només nostre.