El cel, de nou, està pintat d’un gris fosc, rebel i espès.
Les gotes de pluja repiquen contra la finestra, i la ciutat, feta de
corredisses, sembla que no pugui agafar el son.
Deu ser tard, potser les dotze, i ella que posa un peu nu
i fred damunt de l’altre com buscant el caliu d’algú que podria vetllar-la. Els
llençols estan freds i no troba com acomodar aquesta tristesa en un llit massa gran
i violent.
Li pesa la vida que no acaba d’esclatar. Se li acumulen als
dits i a les espatlles els desitjos que van quedant en suspens. Li dolen els
dies que es lliuren sense gratitud, sense promeses, sense alegries, sense enyors. I
el temps, que és insolent, profund i no entén de treves, passa.
En nits humides i boiroses com avui s’esgarrapa la pell i
es retreu alguns silencis imposats i el vel menut del cor. Prem les dents, quan se li
omplen els ulls d’aigua salada i ofega un crit al coixí del llit.
La pluja ha guanyat intensitat i la nit ja és fosca.
Voldria dir-se que demà, quan un sol incipient assequi
l’asfalt de la ciutat, s’atrevirà a buscar unes regnes on agafar-se per seguir el camí.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada