La Júlia arriba esbufegant a la
marquesina del carrer Espronceda. Hi ha dues coses que la fan comptar fins a
trenta-dos: l’una és no saber on va, i l’altre és creure que ho sap, però, tot
i així, perdre’s.
Avui que, després de quasi dos anys,
necessita agafar un autobús metropolità, ha maleït que les parades i els
trajectes hagin canviat tant com el color dels seus cabells quan s’inspirava en
l’estètica punk britànica, i ella
devia tenir uns dinou anys.
A peu dret i lleugerament recolzada
al vidre que fa de falsa paret, s’entreté pensant en quina mena de dissenyadors
es deuen ocupar de fabricar aquests refugis urbans, mentre aireja la samarreta
morada per tal que no hi traspassi la suor i en deixi una marca visible i
incòmoda, a les aixelles i a sota dels pits.
En la llunyania del carrer hi
reconeix un autocar amb un sobresortint negre i vermell, i amb un rètol
ataronjat que la miopia no li permet de llegir, però pressent que deu ser
l’autobús que espera. Es reconforta cavil·lant que el càstig diví d’haver-se
perdut, s’ha vist gratament compensat amb una estona d’espera curta i prou
entretinguda. Somriu, tota sola, i alça el braç dret en senyal d’interès en
parar el transport.
Les portes s’obren i, per intuïció,
col·loca els peus als esglaons de pujada mentre regira entre els papers de la
bossa, fins a trobar la te deu, nova i per estrenar. Valida el passatge i busca
un seient buit. El troba a la primera filera de butaques, costat mar. S’hi
asseu mentre demana disculpes al seu company de trajecte pel cop de colze que
li etziba en treure’s la jaqueta de cotó. Tot i que l’incomoden els espais
tancats i plens de gent desconeguda, avui es sent, allà acomodada, com una
espectadora capriciosa disposada a trobar grans conquestes.
Hi troba un home d’aspecte sorrut i
fosc, acompanyat d’una dona silenciosa que té la mirada trista i el braç
esguerrat. Hi troba dos nens d’origen marroquí que juguen amb les mans mentre
canten una cançó. Hi troba dues parelles de gent gran, que ocupen els seients
preferents, tenen les esquenes corbades i les mans arrugades, i aguanten unes
carpetes d’aquelles de plàstic on s’hi endrecen els papers importants que hom
no voldria perdre. Hi ha unes crosses recolzades al seient de l’avi que sembla
més jovenívol, i una cadira de rodes en un espai adaptat. També hi troba un
home jove que viatja sol i té els dits llargs i prims, i pensa que bé podria
ser arpista professional. Al darrera seu, no els veu, però s’imagina dos joves
adolescents que comparteixen confidències i riures estridents mentre llegeixen
un missatge de text en un telèfon mòbil d’última generació. I al costat, a
tocar seu, dues noies que es miren una panxa d’uns vuit mesos d’embaràs,
còmplices i enamorades.
El ve baixa vint-i-set té el final
de trajecte davant del mar. Quan la Júlia posa un peu al carrer decideix
esperar que l’autobús es buidi, i observar com caminen els uns i els altres.
Sense les corredisses de fa una estona, creua el carrer i seu en un banc del
passeig marítim, i es complau mirant la platja solitària i abandonada del mes
del Març.
És llavors quan, decidida, recupera un paper rebregat de la bossa i escriu alguna cosa així: les conquestes més boniques són les que t’arriben d’imprevist, per exemple, un dimarts de principis de Març, en un trajecte qualsevol, de la mà d’una desena de desconeguts que, com tu, tenen encomanats al barri de la Barceloneta, a quarts de deu del matí.
La il.lustració és de Christian Robinson