Maleeixes la fiblada al genoll dret i
que ahir decidissis posar a rentar les cortines de l’habitació. Fa massa temps,
et deies. I avui, el sol t’ha desvetllat abans d’hora i trepitges la vida com
si duguessis sabates de tacó.
Encongida pel fred et mires al
mirall i sents que serà un dimarts d’aquells que et passes la meitat del dia ferint-te
i l’altre meitat estimant-te. Ho intueixes pel pols dels pensaments que hi tens al cap. I ja fa temps que no els negues,
ni en busques fugir d’aquests moments, més aviat t’hi deixes portar com qui
navega esperant, per exemple, un esquitx de vitalitat que el salvi.
No són les cinc de la tarda que
truques el seu intèrfon i li dius sóc jo i puges al replà de casa seva, on hi trobes la primera porta oberta del dia. A dins, a la cuina, hi és ella. Duu els
cabells mal lligats, les ulleres una mica caigudes endavant i la samarreta
bruta de farina blanca. No et pregunta què hi fas a casa seva, només et parla,
de tot i res, amb aquella mirada franca i senzilla, i amb una tendresa que li
traspua la pell. Va furgant veritats minúscules i plenes d’un sentit que et van
desfent els nusos. A poc a poc, et dones la mà, et respires i deixes que marxi
el drac.
El caliu de casa seva t’embolcalla i,
per un moment, voldries que la vida viscuda es fongués. Tornar enrere només per
viure plegades com abans, quan éreu petites, i el llit de la mare era un cau
sense morts.
Els dimarts de polseguera si són a prop d'ella, penses i
li dius, et conviden a recordar una bella melodia, que no és nova,
és de sempre. I us correspon.