Amb el polze es ressegueix les durícies que té entre els
coixinets dels dits. Ara, que la mare ha mort, deixarà de posar-s’hi apòsits i
cremes guaridores. Que sigui el temps qui esborri les esquerdes del cos.
-Ha viscut una vida llarga i plena, senyora Montserrat, li
deien les veïnes mentre l’acompanyaven en el sentiment, aquell matí de dissabte.
I les eles, les as, la erra i la ge li acariciaven l’orella i sentia un escalf
breu. L-l-a-r-g-a. Però, en un segon, o potser dos, se li escolaven les lletres
endins i eren totes fredes i inermes. Li arribaven a la panxa i ressonaven buides
i estridents com les pedres contra el metall.
Se’n tornava i els hi donava les gràcies mentre li venia al
cap un record únic: el seu cos endavant i amb els braços estirats, duent la
mare entre les mans. I la cadira de mal portar, que xocava contra el marbre de
l’escala, en sortir d’un ascensor massa estret. Lentament, enfilaven al carrer i feien
encomanats pel barri: -Va, que avui anirem a can Masot i comprarem una mica de
pernil del bo i el prendrem amb cava, en aquelles copes altes que traiem quan
celebrem. -Què li sembla? I llavors, pel silenci, aturava el pas i es posava de
cara a la mare i, de ben a prop, li deia amb veu més forta: - Mare, què té fred?
Què en voldrà de pernil i cava? I llavors sí, ella esbossava un somriure de
feliç aprovació. Així reprenien el passeig i passaven els dies.
Aquesta matinada, amb la mort de la mare, arriba un
descans que li fa nosa i li eixampla la ferida. Ja sent l’enyor de les nits d’esguard,
de vigilar-ne el cos i la respiració. Les nits de consolar els malsons que li amaraven
de suor la camisola, quan cridava mig atemorida (potser recordant el germà mort
a la guerra). També els dies de pau, quan encara caminaven juntes entre el pas
dels esbarzers, i discutien per qualsevol bajanada.
En la foscor de la nit, sent que la vida es contrau. I
pensa que dimecres, quan surti al carrer, hi haurà cares conegudes que no li reconeixeran
el cos: tot sol, sense la mare ni la cadira.