Aquest text ha estat publicat a la revista de cultura, Catorze. Cultura viva
Per arribar-hi, podries haver triat el camí que serpenteja a través de la platja però no ho vas fer perquè el passeig polsegós replet de gent de quan és estiu et deprimeix. Al mar hi vas per cercar assossec i quietud, i d’això als mesos d’estiu no en queda ni un pessic.
En canvi, pels
carrers poc transitats de la ciutat hi has descobert alguns bars atrotinats que
posen taules metàl·liques a les terrasses, on es serveixen cafès ben foscs en
gots de vidre i on la clientela hi esmorza entrepans d’aquells que tu només soparies.
Per arribar-hi, has
hagut de creuar per la cantonada del carrer Dr. Trueta, on hi has trobat un
jove que té el posat de qui espera algú que mai no ha d’arribar però que, tot
així, segueix impacient i tens, com si sí. Vesteix amb uns parracs i unes
sabates obertes. Té el dol a les ungles i la pell colrada, seca i endurida. Deu
tenir entre vint-i-vuit i trenta-tres anys. El tens apamat perquè fa dies que
te’l trobes. La curiositat que t’ha suscitat t’ha dut a formar part d’una
escena íntima que et commou tant que no et pots encobrir:
Cada dia a tres
quarts de nou s’atansa tantejant a la barana rogenca i emet un xiulet que a algú
li deu ser familiar. Llavors darrera el vidre enreixat d’una finestra de Wad-Ras
s’intueix el cos d’una dona alta que el saluda mentre ell li parla de coses
domèstiques amb la mateixa normalitat que aquells qui prenien cafè al bar del
davant. No estan més d’uns minuts perquè la rutina interna imposa pressa i ell, en
acabar, sempre li diu: Rocío que te quiero, que te quiero más que a ná. Dime
que tú también me quieres que sino ya sabes que no me puedo ir. I llavors ella li diu que sí, que
te quiero, però amb menys veritat. I afegeix que no oblidi el dissabte de
dur-li alguna cosa que no entens. L’escoltes llunyana i te la imagines
ocultant-se entre l’ombra que deixa el sol en entrar per la finestra, potser
perquè té els cabells espessos sense pentinar i se sent lletja.
Penses en ella
mentre el veus marxar: en la Rocío quan va néixer, que algú la deuria agafar i
protegir del fred de la vida. En ella, quan encara algú la deuria abraçar mentre
assumia que tindria algun somni (ni que fos minúscul i s’intuís llunyà). En
ella, quan algú la deuria cuidar les nits que sanglotava per les febres. En
ella, quan no podia ni imaginar que hi havia mons encabits entre els espais d’uns
murs, ni que la seva vida estaria farcida d’escuts i indiferència.
De sobte, una pluja
fina et distreu i tornes al teu pas habitual, a la teva vida plena de massa
coses. Llavors penses en la Rocío d’ara, que deu distreure el pacte del suïcidi
preguntant-se perquè ningú no li deuria avançar la desolació i la intempèrie que
senten aquells a qui no els queda res per perdre. Potser llavors, els murs només
els duria per dintre i qualsevol cosa seria suficient per seguir lleugera però amb vida.