La vida no sempre entén de transaccions, i per això, quan
ens movem d’un lloc a un altre perquè ens mudem de barri, de feina o de pell,
hi ha un dolor pregon que neix d’allò de què quedem orfes, d’allò que abandonem
malgrat no voldríem. Perquè som nosaltres els qui ens desplacem, però tot i fer-ho
lliurement, ens aboquem a la intempèrie de deixar enrere persones que estimem
i es queden.
Si la vida fos amable ens permetria endur-nos-les a la
mateixa caixa on ara portem una tassa, un retall de diari i un dibuix de Sant
Jordi que el fill va esbossar quan tenia cinc anys. Però no, la vida no sempre entén
de transaccions -ens repetim- i les decisions individuals arriben quan arriben,
i no van compassades amb les de les vides alienes. Llavors, marxem d’un barri o
d’una feina amb els records esporàdics esmicolats i dividits entre la gratitud
d’haver conegut persones meravelloses i la tristor de perdre’ls-hi el batec
diari.
Però hi ha un moment precís en què deixem d’abandonar-nos
a les nostàlgies, i sentim una fiblada entre les costelles des d’on ens raja un vigor intens que ens recorda que la vida està cosida per totes les persones
que hi ha hagut darrera les portes que hem anat tancant. Que som part del que
deixem enrere. Que som un retaule esmaltat de les nostres pre-històries. Que en avançar
i moure’ns, malgrat aquella solitud i intempèrie, eixamplem els marges de la nostra
vida i la fem expansiva.
És per això que, abans de marxar, quan sentim per última vegada el cop de porta en tancar-se (plam!), ja només ens queda un bri d’enyor i
podem respirar alleugerits. És bonic veure, llavors, com caminem inflamats
del desig de present, com abandonem la monotonia tèbia i ens allunyem de l’eco d’algunes
veus conegudes, mentre taral·legem el carnaval vital de Cèlia Cruz.