dijous, 9 d’abril del 2020

REFUGIS




Ha descobert un racó de casa on hi pot veure les crestes daurades que es fan sobre les onades als matins.  És un lloc petit, la mesura justa d’una rajola i mitja o dues, que ha esdevingut un recer que l’acull quan es vol sobreposar a algun cansament.  

De vegades, allà, de peu estant, mira una estona el traç dels núvols al cel, distreta, fins que a les parpelles se li fa un tremolor molest que li obliga a tancar els ulls i llavors està una estona veient lamparetes. Quan els torna a obrir, tot és fosc uns segons, però de seguida afila la mirada de nou, i busca entre les teulades i les copes dels arbres alguna merla niant.  Avui, en confondre el dors terrós d’un pardal, en un racó ombrívol d’un edifici d’obra vista, s’ha sabut una mica feliç.

En aquest refugi petit i necessari, li tornen algunes paraules lligades del llibre que arrossega i li fan companyonia. Li tornen als llavis, sí,  les que li havien quedat mig oblidades perquè massa sovint llegeix quan té son, i llavors la realitat i la ficció perden força, l’una i l’altra, i els records fimbregen com les parpelles i res no sembla nítid ni cert.

S’imagina, ara, que el llibre li puja, des de sota i de dins, i s’infla com la massa del pa de pessic quan l’enfornes, i ella l’acull disposada en dos pams i mig. En aquest moment, les imatges i totes les paraules es despleguen vertaderes i descarades, i són com el plomatge vistós i colorit d’un paó reial. Les gaudeix i les observa, com servides per a l’ocasió, i els hi  dona un sentit nou que traça com un cercle perfecte, que li inflama l’esperit igual que la xocolata fosca.

En sortir del refugi, ufanosa, sent l’impuls d’explicar a qui vulgui escoltar-la que hi ha un lloc a casa seva on s’hi veuen moltes coses, com merles, onades o pardals. Que hi ha un lloc que no coneix ningú on, depèn de l’hora, hi ha una quietud que revela algunes coses boniques.

Tanmateix, travessa la porta amb pas de ballarina russa, i es passeja per casa amb el secret cosit darrere els ulls, com sabent que només el silenci trena les complicitats importants.

© LAIA ROCA
Maira Gall