Com qui torna a
casa fent tentines
i arriba al llit
a les palpentes,
en l’ombra,
avui les
teves mans tornen a mi.
Aquelles mans
arrugades i
tenyides pel
marró d’unes taques
que deies que
eren flors de mort.
De cementiri.
Sempre vas ser
vella per a mi.
No tinc records de tu
de quan l’esperit de vida
et salpava per
les venes.
El dia, plomós,
s’atura en les teves mans,
quan, recolzades a la taula de menjar,
escrivien
maldestres el teu nom.
La línia llarga que consagraves amb un cercle obert per fer una pe.
I després,
seguies amb una e massa separada
i tornaves a la lletra espigada i alta,
que creixia ara cap avall, com una arrel.
I cada lletra clamava
un món.
El teu.
En l’ombradís de
les hores del vespre,
m’he sorprès
escrivint el teu nom,
amb el teu traç,
i en lligar la pe, la e, la pe, la i, la te i la a
t’he fet viure de
nou.
Ara et tinc, escumejant,
a la taula
d’estudi,
entre els poemes
de Foix i
el calendari de
l’Eva.