Del rentaplats sovint en surten gots i tasses molls, i això m’obliga a
col·locar-los a l’eixugador de plàstic que hi ha al costat de la pica. Quan els
disposo, m’adono que n’hi ha tants, o que l’espai és tan petit, que algunes
tasses queden gairebé en suspensió. En un equilibri inestable que les pot fer
relliscar i caure, o mantenir-les fixades com peces fermes d’un tot. Les
probabilitats de l’una o l’altra són inexactes i el fil que separa el trencadís
de l’harmonia és una fina línia de sort.
Com la vida, penso. Com la vida quan cou, quan es forada per dins i descús
alguna part que hi deu haver entre l’estómac i les costelles. Quan arriba un
meteorit i cau sobre totes les coses que creia veritat, però ja no, i he de
buscar l’angle recte perfecte per mantenir-me dreta, sencera.
Aquesta foscúria, per sort o per esgotament, s'acaba. Ni les coses lletges duren per sempre, i un equilibri apareix, a poc a poc i no
sé com explicar-ho, de l’embat d’algunes emocions que van suant i afloren per donar-me alè. Badar amb el tic-tac d’un rellotge, adormir-me o la llum d’una
espelma.
S’escampa, així, com si res, d’aquestes foteses l’efecte poderós d’una cosa
acabada d’estrenar. I he d’aprendre a estimar el nou cos que habito, nascut del
naufragi, que ha triat amarrar-se a la vida. Que bateja el món, com si tornés a
néixer, en una segona oportunitat.
Perquè el cor, la carn del cor, de vegades, pesa i queda en suspens, com
les tasses de la cuina quan s’eixuguen, amuntegades, i no cauen.
Era una dona
espantada, però quina culpa en tenia?