Text per a l’acte de comiat dels infants de 6è de l’escola
Sabeu els canons de confeti que enlairen tot de papers de colors els dies de celebrar? Sabeu aquells petits cercles brillants que cauen i entapissen de coloraines el terra? I sabeu, també, que alguns d’aquests papers queden amagats entre els cabells o entre algun plec de la roba i al matí següent apareixen entre els llençols i us evoquen un somriure?
Doncs, els records són igual que aquests papers picats que avui heu enlairat ben amunt i que algun dia, potser mentre balleu un vals (un, dos, tres; un, dos, tres) o mentre tanqueu alguna porta (pam!) tornaran a vosaltres i us faran una mena de pessic a la pell. Perquè els records són trossos de vida que es viuen, s’enlairen, baixen a poc a poc i van apareixent a les nostres vides quan menys ens ho esperem. I existeixen, potser, perquè són la millor manera de no oblidar mai els que hem estimat.
Ep, però n’hi ha un, de record, que baixa molt ràpid (mai no es queda en suspensió) i que ha quedat amagat ja (des d’avui) en algun lloc del vostre cos i no marxarà mai, com aquell dels llençols, però millor. Sabeu quin és? Sí, el record d’una amistat que heu sentit perfecte, gairebé pura, i us ha fet córrer, riure i créixer. Algú a qui us heu acomodat en aquests anys a l’escola i us ha fet sentir millor. Aquests primers amics amb qui heu compartit jocs, balls, assemblees, colònies, debats, nervis i secrets ja són un paper amagat, petit i de color, que us fa ser qui sou.
Ens atrevim a dir que el vostre món, fora de l’escola, es farà infinitament més gran i coneixereu molta gent i voldreu que us vulguin amb tanta certesa com que aprendreu a creuar semàfors en vermell. Però, sabeu què? que, passi el que passi, desitjareu tornar a estimar com ho vau fer a aquell amic de qui podreu recordar, per sempre, el nom i els dos cognoms.
És ara, en acabar aquesta etapa d’infantesa, que heu après una màxima gegantina: on hi ha amistat, hi ha vida.
Que sigueu molt feliços.