Posa que algú et dedica un llibre

 

Posa que algú et dedica un llibre en què et diu que recordis que tota ferida té una escletxa que deixa passar la llum.

Porto algunes nits dormint malament, com amb un son fluix que no esborra el cansament. Potser sopo massa, o potser ja començo a ser gran i m’està passant allò de les hormones. Si ets més jove, pots fer-ho tot d’una, però quan ets gran, ai las!, les coses van quedant com fora de lloc i algunes són feixugues de tornar a col·locar (i no parlo de l’amor).

Tinc el cos cansat de pactes que no compleixo, sí. Demà soparé només un tros petit de pa de blat de moro amb salmó fumat, em dic a les 3 h de la matinada mentre faig pipí a les fosques. Res de postres. I ho dic amb la veritat de quan era petita i jurava per algú que estimava molt que no o que sí. Perquè sento que el sopar és encara massa amunt i em fa com un nus o un tap a la boca de l’estómac. I aquest pes és com un èmbol, com si empenyés tot de pensaments foscos, com que tothom que estimo morirà algun dia. I passar la nit així és ah! cruelíssim.

El cos em diu coses al dematí, sí, però les ignoro perquè els dies són per viure’ls, si no, per a què. En alguns moments invoco la iaia, quan em sentia rondinar, ya descansaremos cuando nos muramos, anda y levántate. Llavors m’aixeco, com si la sentís cridar des del final del passadís, i faig com si estigués obligada a no renunciar res.

Fer-me gran, i fer-me promeses que no, és un fangar, no ho romantitzo; però tinc una vida anodina, normal, que em commou. Sé on són les meves persones (sí, es tenen persones), sé on trobar alguns consols i conec on hi ha el límit que em porta a arriscar massa. Aquest punt petitíssim, aquest límit fi, no el traspassaria ni per tots els diners del món, i és l’única frontera que no vull esborrar mai. El conec, per fi el conec, i el tinc ancorat en el GPS, d’aquí no passes.

Hi ha persones, consols i punts que són frontera, però també hi ha tardes petites de repensar-nos, d’estrenar llibretes i de córrer per no perdre l’autobús.

La Montse m’ha regalat un llibre i la Maria me l’ha dedicat.

Et diria que sí, que del dolor i de les ferides en ragen sempre veritats fondíssimes. Però aquest fer-me gran m’està forçant a viure amb una lleugeresa nova, com que això d’avui, d’ara mateix, passa i no torna, malgrat tot, el cansament, el desànim i el fotimer d’arguments per posar-nos massa seriosos.

No puc negar una certa sensació d’irrealitat, perquè el dolor quan arriba és un tsunami que ho arrossega tot, però és així com sento que hi ha una escletxa de llum que s’escola endins, i no neix del dolor, ni de la mort, ni de les coses trencades. Neix de la vida.

D’aquelles tardes en què ho tens tot i ho saps.