FENT RUTINA

La Mariona aixeca la persiana metàl·lica a quarts de vuit del matí i amb els peus enretira la brossa que ha quedat acumulada durant la nit, al petit espai que fa de vestíbul fins a la porta de la floristeria. Posa la clau més llarga al pany i entra.

Avui la olor a gessamí li arriba endins i li recorda les vacances d’un estiu a Benalmádena, quan ella deuria tenir uns vuit anys. Es recorda amb la faldilla curta de color cigró i la samarreta blanca de tirants amb un ribet de flors vermelles que, de lluny, semblaven punts, anant cap a la botiga de gelats i amb un castellà de Banyoles demanar-ne un, amb doble de vainilla i xocolata. 

Evoca amb alegria aquells passeigs infinits a la vora de la mar. Aquelles rajoles morades que servien de joc improvisat a atrapar-se amb la seva germana, llavors inquieta, que ja semblava una noia adolescent, però que es feia petita per apropar els dos univers i poder estimar-la sense recança. Com corrien amunt i avall i acabaven assegudes a les escales que portaven a la platja on es treien les sabates i s’ajuntaven els peus, mentre cantaven alguna cançó d’aquelles que no deixava de sonar a la ràdio, i s’estrenyien en abraçades emprenyadores, per la calor i la suor aplegada. I no en parlaven però es miraven els pares, a la llunyania, agafats de la mà i els semblaven guapos i forts. 

Surt de la penombra i encén el llum, i fent rutina, treu la humitat de les lleixes amb un drap groguenc, col·loca bé els tests i les garlandes de flors de papers que en pengen. De la càmera freda apropa els crisantems, els geranis i les petúnies al racó de l’estança més proper al taulell de la caixa i en separa les tiges una a una. En acabar, s’entreté a posar aigua neta als gerros grans que deixarà a peu de terra amb les roses i les gerberes mentre amb cura treu algunes males fulles del ficus i la falguera.  

A temps, arriba en Jaume, amb la furgoneta blava de segona mà, carregada de flor de mercat i enraonen una estona curta, mentre l’ajuda a entrar el gènere a la botiga, i s’acomiaden fins dijous amb un petó llançat a l’aire. 

I a quarts de deu la Mariona es prepara un cafè, amb poca llet i calenta, i espera, feliç i calmada, que comenci la jornada.

Asseguda a la cadira de fusta blanca aguanta la tassa de vidre amb les dues mans i vacil.la pensat si hauria pogut fer-se gran de qualsevol altre manera.

La il.lustració l'he tret de ETSY.COM

LLEGAT

El dia es fon. Al vespre, al llit, mentre la Maria espera mantenir encara una mica de l’atenció d’aquest dia que s’acaba. Només una engruna que li permeti llegir quatre pàgines de la novel.la que fa setmanes que arrossega amunt i avall, i que ja és part de la seva rutina. En pocs minuts, però, sent el pes del cansament als braços i deixa que el llibre caigui sobre el seu pit i tanca els ulls.

La porta de l’habitació està entreoberta i un fil de llum arriba del menjador, acompanyat del so dels acords de Tàrrega que a mans de la guitarra d’en Marc prenen un sentit nou. Amb els ulls tancats però encara en vetlla repeteix les notes mentalment, i no pot evitar de somriure.

La llum i el so que arriba des del menjador també es fondran i en la foscor coneguda sentirà un petó delicat a la galta i un descansa fluixet i tímid. I en Marc es farà un lloc al llit, d’entre els quatre, i la Maria s’arronsarà i obrirà un ull i pensarà, amb gran encert, que de segur no els deixaran grans fortunes, ni cases a tocar d’Esterri però aquestes coses petites i delicades són el llegat que en vida els farà créixer, també sans i valents.

ENS SERÀ MÉS FÀCIL

Ens serà més fàcil sobreposar-nos dels dies ennegrits si abandonem aquest caminar amb el cap cot, i alcem la mirada i descobrim, per sorpresa, dues veïnes que xerren animoses, vestides de casa, recolzades a la barana del balcó d’un edifici alt i antic.

Ens serà més fàcil escurçar el trajecte de tren si ens adonem que hi ha algú que estima un altre, al vagó del costat, i el temps de viatge ens serveix per arraconar els neguits del dia i quedar-nos fixats en la imatge d’un home que endreça els cabells de l’amant i els acompanya fins a l’orella i, poc a poc, n’enretira els dits, com fent-ne un niu delicat i plàcid.

Ens serà més fàcil esbossar un somriure un dia qualsevol si entrem al món de puntetes (d’acord) però guaitant aquell avi, amb tirants i camisa arrugada, que juga amb un nen a fer girar una baldufa vermella i groga, mentre sentim que posa en alça el valor d’aquest temps afegit i oblida el mal a l’espinada i es fa jove, només per uns moments.

Ens serà més fàcil fer-nos grans i més valents si aprenem a dir-nos això m’agrada, o potser no, buscant-nos els ulls i sentint l’ànima com es fa grossa, i oblidem aquest etzibar un clic a una icona grisa i gèlida. 

Ens serà més fàcil trobar la certitud si mesurem les paraules i fem llargs els silencis, per poder escoltar algú a plaça, que parla, anem a suposar, de quan no hi havia recer pel fred, ni es coneixia la mandra, i els nens corrien bruts darrera un estel de paper. 

Ens serà més fàcil si deixem que els dies rodolin i s’acumulin, decidits,  afables i lleugers, i fem camí com qualsevol diumenge de primavera en què el sol ens ronda l’esquena, a quarts de vuit del vespre.