VIURE ENDINS

Nodrir-te els llavis de poemes i jocs. Burlar l’autobús i caminar, si cal, sense rumb. No dir què fas. Escoltar el ressò de mar en una caragola. Tocar algú, amb veritat i desig. No dir on t’amagues. Enfonsar la mà als cabells de qui estimes, i que s’adormissi recolzat a la teva cama. No dir què penses. Trobar-te en el mirall, en els espais lliures de baf, després d’una dutxa infinita i veure’t bonica. Sortir d’un llibre amb l’ànima inflada. Reconèixer un magraner. No dir quin garbell et crema el cap. Asseure’t, davant del forn, a esperar que pugi el pastís amb canyella. Saber què hi tens davall la pell i guardar-t’ho només per a tu. Menjar-te una mandarina i que ets dits en custodiïn la seva olor unes hores. No dir què tems. Despertar amb la cridadissa dels nens quan és festiu i somriure, malgrat voldries dormir més. Travessar el cor d’algú amb paraules boniques. No dir què somies. Celebrar amb una festa íntima, les tres hores que et regales per a tu. Trobar un mitjó descosit i amagar-lo perquè ningú no el llenci. No dir qui et posa paranys. Fer un tapís de bons moments i desar-los a la caixa blanca de l’estudi. Trobar la paraula que tanca els mots encreuats. Comprar una tassa bonica i delicada. No dir on tens l’armadura. Saber que, aquest vespre, la lluna serà nova. Posar-te els pantalons vells i estripats dels baixos, només perquè ets fan sentir còmoda. Encetar un formatge d’ovella amb herbes. Nuar-te un mocador i treure’t el fred que et llisca l’esquena. Trobar un amic nou i jeure amb ell un dilluns qualsevol al balcó de casa seva, i tornar a creure que tots els miralls són translúcids. Donar-te les mans. No deixar-te morir, ni suaument ni dolça. Escoltar en Cohen i cantar-lo a la teva manera. Inventar paraules com ho fa la mare. Provocar-te un esclat de riure. Reposar sobre un llit net i amb llençols blancs. Dir-te sí. Oblidar-te de l’hora i seguir fent marrada. Estimar en silenci. Viure’t endins, sense llum ni presses.

La imatge la podreu trobar a  mirillaworks.com

EL CALENDARI

Col·loco el calendari a la taula de treball. Un calendari apaïsat on es desfulla un any esguerrat que comença al mes de Setembre i que acaba al Desembre de l’any vinent. 

Abans d’encendre l’ordinador, i en desar la jaqueta de punt al respatller de la cadira, ressegueixo algunes pàgines, buides totes de plans setmanals, i em ve una fredor a l’espinada. Pensar que avui, que sembla que tot comença, que hi ha un esclat de noves il·lusions i voluntats, i no puc predir allò que els dies ens deparen, em fa sentir embriagada.

Els moments de repòs, els d’alegria i joia, els de por i neguit, els de peus freds perquè el temps canviarà, els d’olor a api bullint a l’olla que entela els vidres de casa, els d’orgull i els d’emoció, i els de no saber si hi seran ja els pares i el plor silenciós de només pensar-hi. Tots ells, s’amaguen apilats i capriciosos i dansen davant meu com aliens a mi.

Voldria tornar enrere, als dies mandrosos de vacances, quan bruts i cansats de caminar per les dreceres que ens duien al doll de Sallent, no gosàvem ni tan sols preveure el què cuinaríem per sopar. I així, en silenci, i com de puntetes, fèiem com si el demà mai no hagués d’atrapar-nos.