EL CALENDARI

Col·loco el calendari a la taula de treball. Un calendari apaïsat on es desfulla un any esguerrat que comença al mes de Setembre i que acaba al Desembre de l’any vinent. 

Abans d’encendre l’ordinador, i en desar la jaqueta de punt al respatller de la cadira, ressegueixo algunes pàgines, buides totes de plans setmanals, i em ve una fredor a l’espinada. Pensar que avui, que sembla que tot comença, que hi ha un esclat de noves il·lusions i voluntats, i no puc predir allò que els dies ens deparen, em fa sentir embriagada.

Els moments de repòs, els d’alegria i joia, els de por i neguit, els de peus freds perquè el temps canviarà, els d’olor a api bullint a l’olla que entela els vidres de casa, els d’orgull i els d’emoció, i els de no saber si hi seran ja els pares i el plor silenciós de només pensar-hi. Tots ells, s’amaguen apilats i capriciosos i dansen davant meu com aliens a mi.

Voldria tornar enrere, als dies mandrosos de vacances, quan bruts i cansats de caminar per les dreceres que ens duien al doll de Sallent, no gosàvem ni tan sols preveure el què cuinaríem per sopar. I així, en silenci, i com de puntetes, fèiem com si el demà mai no hagués d’atrapar-nos.