DE DISTÀNCIES I TERRISSA

Mai no ha estat capaç de calcular els espais i les distàncies en metres. Quan ha d'arribar a un lloc que no coneix, i va perduda i fosa de cansament, es rendeix tot demanant ajuda a un conciutadà. Quan li diuen, per exemple, això està a dos-cents cinquanta metres a la dreta, ha après a posar cara d'agraïda (amb la boca una mica de bústia, és cert) mentre s'apressa a buscar algú altre que li sembli que parlarà el seu mateix idioma, i comprengui, més aviat, de llunyanies i proximitats, clares tot i que menys precises.

Mentre la troba, gruny que tot seria més fàcil si la gent tingués present una mesura de càlcul més tangible com per exemple, un Seat Panda, i respongués, això està a uns setanta seatpandes a l'esquerra, o això queda a més de cinc-cents seatpandes a la dreta. Esbufega en sentir que li sobra l'aire i segueix, malhumorada perquè fan tard. Camina al capdavant de tots tres, i en creuar la mitja dotzena de dunes reconeix, pionera, els cabells de la Laia, i al costat, a peu dret, en Raül, ferm company, tot buscant-nos amb la mirada.

Les passes li queden curtes de tan ràpid que hi vol arribar. Es disculpa, els fa un petó, una abraçada i un manyoc als cabells. Els nens es retroben i juguen, tot saltant alegrement, com felins, en una sorra fina i cremant. A migdia tard, comparteixen un dinar copiós fet d'arròs amb una bèstia de mar de closca dura, i alcen les copes i brinden perquè els fills creixen i per les llistes infinites de propòsits de cada setembre, per Ànima, i per l'Empordà.

Sense postres, es conviden a fer via fins a una cala d'aigua gèlida i de color atzur, envoltada de cases baixes, pintades entre blanc i lavanda. Els nens es confonen d'entre els cotxes i el camí ara s'entona breu i distret. El bany salat els embolcalla i el dia passa, massa curt.

S'acomiaden amb un somriure d'aquells que sembla que et volguessis mossegar les orelles i es diuen t'estimo i ens escrivim quan tornem. Caminen rics, tot  traginant els estris de platja, sota un cel esplèndid, amb estrelles com llums que semblen hologrames.

La Mar mai no ha estat capaç de calcular els espais i les distàncies en metres, i les xifres massa altes la confonen. Tot i així, tornant a casa i amb el trajecte apamat, es sent capaç de reconèixer, amb fermesa i claredat, que estones com aquella fan que el seu món sigui un lloc delicat, de terrissa menys esquerdada.

La il.lustració és de Shigeyoshi Koyama