SI UN DIA QUALSEVOL

Si un dia qualsevol les meves mans haguessin desaprès a escriure no sabria què fer-ne de les as, o de les enes que s’acumularien com la mandra, però a la punta dels dits. Les unes cridarien les altres, i de la filera de lletres se’n farien paraules, paraules amigues o paraules verí, que enfilarien captives fins als canells o més amunt. Llavors, les mans serien com un cau a vessar de mots, i hauria de caminar a pas lent, amb les mans així com cassoletes, vigilant de no perdre la tendresa, l’enyor o el perdó.

Si un dia qualsevol les meves mans haguessin desaprès a escriure hauria de fondre la cuirassa dels silencis i dir-te (dir-me), per exemple, avui et necessito amb mi. I de les nits de llops i pluja en deixarien de brollar missatges febrils de lluites i absències. I per aquestes nits eternes, em sabria el sostre de casa com els límits del meu cos, i viuria sense tancar ferides i confosa com la veritat d’algú embriac d’orgull. Si un dia qualsevol les meves mans haguessin desaprès a escriure, dels dies de creure’m capaç en deixarien de brollar cançons de vida i mar. De mirades d’espera i desig. De camins plàcids i històries menudes.

Si un dia qualsevol les meves mans deixen de lligar paraules i desaprenen a escriure, la meva ànima, nua i a la intempèrie, buscarà el teu cos per fer-me ser. 

CINC SENSACIONS

(U)  És dilluns i no saps què fer-ne, d'aquestes ganes d'estimar-lo. Dels plecs de la pell en brolla el desig de passar-li la mà entre els cabells i atansar-lo fins a tu per fer-li un petó lent i humit. Un petó que precedeixi aquest separar-vos els cossos, mirar-vos als ulls, fer-vos una ganyota i dir-li allò que és tot el que havies somiat quan encara creies en faules.

És dilluns i et queden atapeïdes les ganes de dir-li que aquell jersei de ratlles gruixudes blaves i blanques li queda tan bé que li sembla fet a mida. Que els anys li proven. Que no canviaries per res ni ningú, aquell sopar de pa amb tomàquet i formatges en què feu tastets de vins i alceu les copes pels divendres. Que la seva, és l'única veu consoladora que vols que t'arribi quan no goses prendre decisions impossibles, o quan la por se t'arrapa als cabells.

Potser només és basarda o allò que no se't noti massa, però aquest cap de setmana voldries haver-lo estimat més i millor. Potser per això et desfàs de la melangia, escrivint un missatge que només diu, aquest vespre recorda'm que no m'estigui per romanços.

Malgrat tot, avui només és dilluns i la setmana et sembla llarga i feixuga com pujar al cim d'una muntanya que vol pessigar el cel.

(Dos) El temps ha anat passant i, amb art, les paraules han anat fent-se lloc a la teva vida. T'expliquen allò que penses i allò que sents de l'incident de les carteres que ella et va rapinyar ja fa uns anys. Potser és aquest temps que ha anat passant, sense que quasi ni te n'adonis, el que fa que avui l'hagis pogut mirar sense pressa.

La trobes més vella, més grisa, més incapaç d'embadalir-se ni de posar ordre als seus records. Escurar bosses és igual de dramàtic que depredar lleialtats, penses per a tu. I avui, que el temps ha passat i ha deixat pas a les paraules, penses que de tots els mals, profunds i desmesurats de llavors, ja només en queda un: saber que, a contracor, estareu units, per sempre, pel fil invisible de la veritat.

(Tres) Tumbet amb llom torrat. Escaldums de pollastre. Carxofes amb llet i orenga. De llengua amb tàperes avui no n'hi ha. I us somrieu i us feu quatre piulades del que està essent la vostra vida des de la darrera trobada. Parleu de lectures obligatòries, de riscos, de fraus, i d'amor.  Com un sotrac, aprofita un silenci i us diu: seré pare. Dos segon, i crits sords d'alegria. Abraçades, petons, i llàgrimes contingudes als ulls. Tot anirà bé, Tot anirà bé, li dius en veu baixa.

Aquesta nit de Novembre Na Mindona us sembla més que mai el vostre cau, el vostre refugi, la llar dels tres. Aquesta cova on heu rigut, on heu plorat, on us ha vingut de gust dir-vos qui sou i què voleu, i des d'avui,  també el lloc on heu sabut que serà pare.  El sopar us cau lleuger i el temps us passa serè i amable.

Amb la nit ben fosca, us heu aixecat i heu marxat embriagats,  no ja del vi Mortitx de sempre, sinó de vosaltres mateixos. D'aquesta felicitat apassionada de saber que sou tres amics que feu camí com qui guarda el son plàcid d' algú que s'estima.

(Quatre) Jo també vull ser petit, t'etziba quan veu que bressoles en Guillem. Per què vols ser petit, Max? Tenir nou anys no sona gens malament, no creus? Vull ser petit perquè tothom em faci petons. Calles. Te'l mires. Li fas besades a les mans, als ulls, a les galtes fredes, al cap. Li fas besades com volent que cada petó esborri una por d'aquelles que fan por, com volent que  cada petó guareixi una ferida soterrada en aquesta pell fina i ara freda. Saps què, Max? per a tu i perquè ets tu, et guardaré una bossa plena de petons i te la deixaré a butxaca de la jaqueta, només per si de cas algun dia tornes a sentir que això de ser gran és un rotllo.

(Cinc) Mai més no seràs tu. Mai més no seràs tu tal i com eres abans de conèixer na Lucy Barton. Llegir la seva solitud t'ha commogut l'ànima. I quan algú t'acaricia l'ànima ja passa a formar a part dels teus contorns. Et coneixes i et saps.

Des d'ara, i te’n sents deutora, buscaràs incansable que cada dia tingui una imatge bonica on poder deixar descansar els ulls de tant tedi, tantes obligacions i tantes tristeses.

La il.lustració és de My-Kyung Choi