ÉS A MI A QUI BUSQUEN

Trobada a Sant Sebastià la noia de 16 anys que va marxar ahir de casa.

ccma

Sóc jo. És a mi a qui busquen. Només això.

És prou tard i la nit em talla en dos. La casa és fosca i sembla una caixa tancada. Preparo la bossa amb l’única llum de la taula de nit: tres pantalons, quatre samarretes i dos jerseis pel fred. Als laterals hi deixo la roba interior i tres paquets de xiclets per enganyar la gana. Les coses inermes em són confidents i les sento com amigues-titelles. Torno al llit i no m’adormo. Repasso el pla una i cinquanta vegades mentre em grato la capa de por que porto cosida a la pell. No és d’avui, és de sempre. Ploro profund (potser amb més dolor i més sentit que mai) però ho faig en silenci perquè no vull que res trenqui aquesta quietud.

El primer sol em troba desperta, enyorant abans d’hora aquesta casa-presó, aquesta vida que no vull. Escopint aquesta no-treva, repassant aquest duel de ser jo però volent els ulls de la Laia, les cames de la Maria, la bondat de la Núria, l’honestedat de la Míriam, i el cos sencer de la Paula. Aquesta vida meva que creix només en els ulls d’altres. El matí em troba desperta i cruixida d’espant.

Em vesteixo amb pressa, em rento les dents dos cops, i em poso un xiclet a la boca, així no esmorzo. Camino desorientada i m’acomiado, somicant, de les sabates plenes de fang que hi ha al costat del paraigüer, i de la foto dels quatre penjada al marc del rebedor. Tanco la porta de cop, dic adéu per dins. Baixo les escales i deixo una nota a la bústia: no em busqueu. Estaré bé.

Sóc jo. La qui tem no ser prou filla pels bons pares, la qui tem no ser prou brillant o prou fosca pels companys, la qui tem ser riota i malson. La qui és sent parèntesis. La qui es trena els neguits endins. La qui és laberint i és fugida. La qui tanca els ulls i busca el batec de vida que s’ha escolat d’entre els anys.

Sóc jo. És a mi a qui busquen. Només això.