XARRANCA

Aquí dalt tot està tranquil. La pell que vesteixo és lleugera i confiada i no em pertorben les mirades d’enfora. Puc ser. Puc ser-me amiga i inflamar-me del desig de viure’m. No m’enrojola estimar els plecs que hi ha sota els pits, ni els malucs engreixats, ho faig amb esclat i obertament. Aprofito el confort, respiro profund i enlairo els braços com volent abraçar l’univers amb alegria. Aquí dalt tot està tranquil: no hi duc cap pes a la meva esquena. No em dol res.

La pedra que m’ha fet saltar (ara aquí, ara allà) ha caigut al centre del tros de terra dibuixat amb guix. Sóc al semicercle que porta a una quietud imprecisa i breu. D'esquena, i amb els dos peus arrelats a terra,  vaig deixant com illes numerades. Illes de tristesa per tot allò que volia dir-te i va quedar captiu a la punta dels meus llavis. De joia pels crits dels dies de platja i per les pells amarades en sal i per aquelles nits que t’estimava com si el món hagués d’apagar-se. De compassió i dolor per les primeres morts i per les primeres coses que no tenen remei. De mirades rabioses i alegres per veure’ls créixer i descobrir.  El guix posa els límits als records callats que deixo enrere ara que sóc aquí a dalt, on tot està tranquil.  

En una estona en tindré prou d’aquest ser a dalt, i descosiré els trajectes i tornaré al punt de partida. Debades, tornaré a començar, potser menys borrosa però amb el delit intacte de tornar al deu, que és el cim. Llençaré de nou la pedra i quedaré fent equilibris sobre un peu. Tot això, però tot això serà en una estona.

ÉS A MI A QUI BUSQUEN

Trobada a Sant Sebastià la noia de 16 anys que va marxar ahir de casa.

ccma

Sóc jo. És a mi a qui busquen. Només això.

És prou tard i la nit em talla en dos. La casa és fosca i sembla una caixa tancada. Preparo la bossa amb l’única llum de la taula de nit: tres pantalons, quatre samarretes i dos jerseis pel fred. Als laterals hi deixo la roba interior i tres paquets de xiclets per enganyar la gana. Les coses inermes em són confidents i les sento com amigues-titelles. Torno al llit i no m’adormo. Repasso el pla una i cinquanta vegades mentre em grato la capa de por que porto cosida a la pell. No és d’avui, és de sempre. Ploro profund (potser amb més dolor i més sentit que mai) però ho faig en silenci perquè no vull que res trenqui aquesta quietud.

El primer sol em troba desperta, enyorant abans d’hora aquesta casa-presó, aquesta vida que no vull. Escopint aquesta no-treva, repassant aquest duel de ser jo però volent els ulls de la Laia, les cames de la Maria, la bondat de la Núria, l’honestedat de la Míriam, i el cos sencer de la Paula. Aquesta vida meva que creix només en els ulls d’altres. El matí em troba desperta i cruixida d’espant.

Em vesteixo amb pressa, em rento les dents dos cops, i em poso un xiclet a la boca, així no esmorzo. Camino desorientada i m’acomiado, somicant, de les sabates plenes de fang que hi ha al costat del paraigüer, i de la foto dels quatre penjada al marc del rebedor. Tanco la porta de cop, dic adéu per dins. Baixo les escales i deixo una nota a la bústia: no em busqueu. Estaré bé.

Sóc jo. La qui tem no ser prou filla pels bons pares, la qui tem no ser prou brillant o prou fosca pels companys, la qui tem ser riota i malson. La qui és sent parèntesis. La qui es trena els neguits endins. La qui és laberint i és fugida. La qui tanca els ulls i busca el batec de vida que s’ha escolat d’entre els anys.

Sóc jo. És a mi a qui busquen. Només això.