L'HOME VELL

A l’ombra que fa la figuera hi ha un home assegut en una cadira. Als seus peus hi ha un gos de pèl curt tan vell com ell. Els dos tenen els ulls tancats, però no estan adormits.

Hi passo a prop i en dir-li bones tardes, el vell mou les parpelles i em saluda amb un moviment lent de mà. Quan el tinc a tocar m’adono que té la cara plena d’arrugues, de ratlles rectes, potser com la vida que ha viscut. També té la pell bruna, colrada pel sol dels camps segats. Li busco les ungles ennegrides dels qui han tocat més terra que cossos. Les trobo. Deu haver estimat algú, però ara està sol. Cada dia jeu sota l’ombra de la figuera, com qui espera alguna cosa espessa com la nit.

La casa se li deu fer eixuta i severa.  En canvi, a fora hi ha un bri d’aire que, tot d’una, deu moure alguna fulla d’alzina, i hi ha el brunzit de les mosques que voleien massa a prop i l’obliguen a moure el cap com si digués no. Sota l’ombra de la figuera hi batega la vida que se li escola com una esllavissada.

Hauré marxat i el cel es farà negre com les coses que no es desitgen i, quan torni cap a casa, el vell seguirà sota l’ombra, ara estèril, i em dirà a mitja veu que m'hi atansi. Amb la meva orella a prop de la seva boca em piularà que només requereix una cosa: fes que, quan mori, el gos m'olori el cos. I aquest només se’m ficarà a dins com una bala. Llavors, m'alçaré i mouré el cap en un gest discret d’assentiment.