Torna a fumar

 

Quan vaig arribar, em va sorprendre que l’Elena em preguntés com estava. Em va semblar tan estrany que vaig pensar que algú emocionalment més fort que jo li havia dit que era una mala amiga perquè no preguntava mai com se sentien els altres. Gairebé no em va deixar dir res. Encara no sé si algú és conscient que fa aquests coses. Vaig pensar que potser era una condició que no es podia canviar.

Mentre esperàvem el sopar, el Lluís  va dir que el més li agradava a la vida era follar, i a mi em va semblar estrany perquè creia que era la persona menys afectuosa i tendra que coneixia. El Lluís sempre diu que l’amor és una merda, que per culpa de l’amor no som els que érem i que ens hem tornat tots més imbècils. Jo crec que la relació que posa més en perill la nostra vida és la feina. El Pere li va dir que el que li passava és que tenia aversió a establir vincles, i que tot li aniria millor si deixés de fingir que és un home de pell gruixuda com els elefants. A mi em va semblar que li deia que aboqués una mica del que era en alguna dona.

La Júlia, al meu costat, em va dir que estava preocupada per la seva mare perquè li havia dit que es volia morir. Els seus germans havien discutit per diners i la seva mare deia que preferia morir abans que veure els fills enfadats. Va dir: Em vull morir si he de veure que els meus fills no es parlen.  Vaig recordar que havia llegit en un llibre que les famílies no es trenquen mai per diners, es trenquen pels valors que demostren en la manera com se’ls gasten. Vaig creure que la seva mare moriria perquè lluitar contra la falta d’ètica d’un fill era una cosa molt grossa.

La Mar estava asseguda en el racó de la taula i li va dir al Jaume que pensava que se separaria aviat perquè feia temps que el seu marit no la tapava amb una vànova quan s’adormia al sofà. El Lluís ho va escoltar i va fer una mica d’escarni. Però, per a mi, tenia tot el sentit. Les relacions llargues es trenquen per coses petites com aquesta, potser més que per infidelitats. De fet, si el meu marit deixés de comprar-me cogombrets en vinagre també pensaria que es vol separar de mi. El Jaume li va dir: Digues-li moltes vegades que t’agrada més que res, a veure si així s’estova i et torna a estimar. Si a mi m’haguessin dit això m’hauria entristit molt.

El Pere li va dir que aquell comentari no li semblava gens apropiat, però no s’hi va entretenir. Va veure un glop llarg i va canviar de tema, que havia hagut de deixar de jugar a pàdel perquè s’havia lesionat el dit de la mà, i ara havia de fer un tractament amb parafina. L’Elena, pel que es veu, també havia tingut aquesta lesió i li va dir que tingués paciència perquè la recuperació era molt lenta, i que ella encara ara se’l sentia atrofiat. El Pere va explicar que deixar de fer esport li estava afectant molt perquè ara tenia tota l’energia estancada. Jo creia que l’esport no havia irromput mai així a la meva vida. Em vaig preguntar si encara era temps de tenir una afició com aquella, que em desestanqués l'energia.

La Júlia em va preguntar que com portava la tesi mentre s’agenollava a buscar el telèfon de la bossa i jo li vaig dir un bé amb poc sentiment. Vaig dir: Crec que li estic agafant mania a treballar amb rigor. El Jaume va dir que tots s’havien sorprès molt quan els vaig dir que volia fer la tesi perquè jo mai havia estat una alumna brillant i perquè jo era de fer moltes coses alhora, amb energia i amb desgana. Em va semblar que jo era una persona més indecisa o insegura que de fer les coses de qualsevol manera.

El Pere va estirar el coll i em va dir que el que hauria de fer era escriure una novel·la. Jo vaig pensar que només podria escriure una novel·la si fos com la Ginzburg o l’Ernaux i que això era impossible. La Júlia va dir que els japonesos tenen una idea de vida molt contrària a la perfecció que es diu Wabi-Sabi. Jo creia que en realitat no era una idea de vida, sinó més aviat un concepte estètic i de bon gust. La Júlia va dir: tu el que has de fer és escriure cada dia, el que sigui, encara que no en tinguis ganes, perquè he llegit que l’ofici es fa així. Jo vaig pensar que per escriure una novel·la es necessiten dues coses: tenir alguna cosa a dir i distanciar-te del món, perquè l’ofici no es fa amb les mans, es fa amb la mirada.

A la Júlia li van trucar des de casa quan ja havíem begut massa i va dir que havia de marxar perquè passava alguna cosa amb la cangur. Com que era tard, tots vam dir que també marxàvem perquè al dia següent teníem coses a fer.

El Pere es va encendre un cigarret a la sortida del bar i després ens vam acomiadar. De camí cap a casa, jo em vaig comprar un pastisset de xocolata embossat perquè el sopar havia estat d’un plat i tenia gana.  

*

Avui l’Elena m’ha escrit que estava ajaguda al sofà sense fer res des del matí i que la vida és un cosa semblant a un desastre. Jo li he dit que sí. Llavors m’ha dit que havia escoltat en un pòdcast que les decisions importants només tenen una direcció, de dins cap enfora, i que a ella no li agrada que li diguin el que ha de fer. Ha acabat: i torna a fumar. La moderació em comença a semblar una cosa molt poc saludable. Gairebé avorrida. 

Fes esport, fes salut

 

Obertura

En els anys 90, en el barri obrer on vaig créixer, les activitats esportives dels meus companys estaven polaritzades entre el futbol i el bàsquet (bé, algunes nenes feien gimnàstica rítmica, però poques). Els esports minoritaris eren grans desconeguts, i tota la meva experiència amb l’esport competitiu quedava reduïda a veure’n algun partit al pati de l’escola els dissabtes al matí.

Les meves tardes d’infantesa i adolescència les vaig passar al Conservatori Superior de Música estudiant l’àlbum d’Anna Magdalena de Bach o repetint els preludis de Béla Bartók.

Quedi clar, per tant, que la meva visió sobre l’esport escolar i formatiu és una mirada poc contaminada per l’experiència pròpia o per l’acumulat de tota una vida.

Recitatiu

Feia temps que no esperava en la consulta del pediatre i havia oblidat el cartell que hi ha a la porta 3, Fes esport, fes salut. Esgrogueït pel temps que fa que hi és m’ha interpel·lat d’una manera molt diferent de com ho va fer fa uns anys.

Llavors, el llegia amb la il·lusió que l’esport formatiu entre infants i adolescents afavoria innegablement l’autoestima, l’empatia, l’esforç, la responsabilitat i moltes coses bones més.

Amb els dos fills embolcallats en una mena de farcell, en la mateixa sala d’espera que avui, em repetia que l’esport havia de ser per a ells el pilar educatiu que jo no vaig tenir. Perquè, sense dubte, l’esport creia (i crec) que és una eina educativa potentíssima i m’hi abocava sense veure-hi fissures.

És ara, alguns anys després i amb moltes hores acumulades a pavellons, entrenaments, reunions i esdeveniments esportius que he percebut que l’esport també pot ser molt pervers.

Ja fa temps que he detectat una baixíssima educació emocional per part d’alguns entrenadors o tècnics esportius que evidencien una falta greu d'autocontrol en situacions de tensió o conflicte. Que aïllen els infants de les seves circumstàncies personals i esperen que en el terreny de joc siguin infal·libles. Entrenadors que separen els jugadors entre els bons, que juguen, i els dolents, que acompanyen, que fan de comparsa, i això en els millors dels casos. En d’altres, els no-bons, no compten. Són invisibles. I el més greu és la subtilesa amb què creuen que els classifiquen, com si semblés que no.

He parlat amb famílies que han hagut de bregar amb entrenadors que etziben als infants que són inútils, que no tenen esperit guanyador i que no arribaran enlloc a la vida (enlloc!).  Entrenadors que no saben comunicar, que no saben explicar allò que esperen dels seus esportistes i n’incrementen la inseguretat, i després (aquests) són castigats per no entendre un missatge que s’havia d'entendre sense ser dit.

He viscut discriminacions gordofòbiques i he escoltat crits que s’enfilen des de les banquetes fins a més enllà dels recintes esportius. I no.

L’esport formatiu no és això. L’esport formatiu ha de donar cabuda als bons, als dolents, als forts, als febles, als prims, als grossos, als que tindran un futur esportiu, i als que no. Perquè si l’esport és salut, ha de ser democratitzador i ha d’estar liderat per persones que assumeixin aquesta consigna sense condicions.

De no ser així, l’esport és un espai poc segur, que tritura i segrega, que afebleix i que discrimina.

Desenllaç

Reconec els contraarguments de moltes famílies que diran que quina mirada tan naïf, que l’esport és i sempre ha estat així, competitiu, exclusiu, i que per això hi ha grups per nivells (tu que jugues a l’A o al D?) i que prou discursets d’educació postmoderna.

Doncs, no. Això no va de privilegis ni de cursileries, això va de creure en la necessitat que l’àmbit educatiu acompanyi la competició esportiva. Que tothom entengui que el nen que no està convocat en un partit o que en juga 3 minuts, aquell que se sent marginat (sí, marginat), és el mateix infant que dilluns haurà de de resoldre una divisió de fraccions  o haurà de tenir el valor d’exigir que el respectin al pati.

Que l’esport és una baula d’una cadena llarguíssima que pot contribuir molt favorablement a l’equilibri maduratiu dels infants i joves, però, compte!, no és una atribució directa, cal vetllar perquè les conductes dels equips esportius hi ajudin.

Els entrenadors i tècnics, tots, han de concebre que les seves actituds i decisions comporten emocions associades que poden ser indigeribles per als infants. Hi han de parlar, amb ells i amb les famílies. Perquè són comunitat, perquè són xarxa, perquè són equip. I perquè només així es pot percebre el sentit real i etimològic de la paraula competir (del llatí com- i petere; anar junts a algun lloc). 

No hauria de ser un secret que els adults, famílies i clubs esportius, estem units per un pacte inviolable, que els joves no abandonin la pràctica esportiva, que no els sigui un pes.

El món va pel pedregar i no és just ni equitatiu, però en l’esport, com en els drames operístics en tres actes, si no hi ha espai per a tothom, el desenllaç és irrevocable. Perquè sense esport, no hi ha salut, oi?

Epíleg

Mereixen una menció especial els tècnics esportius que han entès que tenen un efecte molt profund sobre la salut mental dels joves que tenen en els seus equips, en les seves banquetes. Que s’han format i han entès que cada infant és un món i que estan condemnats a arribar-hi des de la tranquil·litat i la confiança. El marcador arriba després.

TEMPS DE DESCOMPTES

 

Durant molts anys no vaig aprofitar mai les rebaixes. I dic aprofitar perquè sí que comprava alguna cosa amb descomptes, però sempre del temps, de la temporada, i això volia dir acumular més de tot el ja teníem a casa. Exercia una mena de consum innecessari, mai compulsiu, això no, que no tenia res a veure amb les estratègies d’algunes persones expertes que compraven coses que no tenien, però que sabien que algun dia necessitarien. I ho feien, a més, a preus de gangues.

Les envejava, i no tant pel que compraven, sinó perquè em semblaven persones flonges, que pesaven poc, que lliscaven pels passadissos de qualsevol lloc comprant coses per a un futur que creien (creien!) que existiria. Les percebia, i no vol ser una contradicció, com a persones d’ànima forta i grossa com castells.

La meva, no era una qüestió de tendències ni de riquesa, era una qüestió de supervivència. El meu present era desconfiat, diminut, i percebia el futur com una mena de cursa d’obstacles insalvables que l'abocaven a un lloc fosquíssim. Ni amb fe ni amb voluntat aconseguia fugir d’aquesta fatalitat que aigualia totes les promeses.

Una cosa així:

Si mai trobava, per exemple, una jaqueta de forro polar infantil, una ocasió en diuen, en el mes de juliol, mai no la comprava. M’assetjava, implacable, la possibilitat agra i violenta que els meus fills morissin abans que arribés l'estació del fred i que aquella oportunitat de jaqueta quedés penjada en un armari amb l’etiqueta. Nova, per estrenar. I algun dia, trencada pel dolor més fondo, la trobés i fos un record rabiós i aspre. Perquè la vida imposava les seves resistències, tu anticipa que jo faré que sigui en va.

La meva ment inexperta jugava amb el dolor com deuen funcionar les dosis de malaltia en una vacuna. Si fantasiejava una mica amb allò que m’horroritzava, si mai arribava el moment que sí, el meu cos estaria millor preparat per a la gran batzegada. Si passava per davant d’un cementiri i no respirava, allunyaria la mort, la meva i la d’ells.

I quan ja pensava que així sempre, vaig entendre que no calia preparar-se amb dosis petites per afrontar la sortida, vaig percebre com una voladissa que el que costa no és marxar, que el que costa és quedar-se. Que el que és realment difícil d’assumir és la llum tremolosa de la vida, que sovint té mala llet, però mai no sobra.

ELS DIES QUE SÍ

 

I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim

I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim

Manel

Avui et diria que no et dutxis, que en la primera capa de la pell hi ha el record de les coses que no s’obliden, i que em fa por que l’aigua repiqui massa fort sobre teu i n’esborri, ni que sigui una mica, aquesta emoció nova. Per això, et diria que potser és millor que sopis i marxis al llit, que descansis. Com si així, estenent la calma, fos possible folrar els moments de creure’s, protegir-los, com ho fèiem amb els llibres de primària.

I fixa’t que jo, que estic feta de paraules, no et dic res i observo la teva litúrgia de cada vespre i et deixo fer; el baf als vidres, l’olor del xampú de mel i la pell calenta. Com si res, com si avui fos ahir, però no.

M’estic dreta recollint els mitjons de l’estenedor, mentre penso que, quan deixis la tovallola molla al damunt de la cadira, no et diré que, de vegades, cal desfer i descosir. I que sí, que hi ha tristeses que fereixen i que el desànim esclata quan menys t’ho esperes i que l’has de frenar a cops. I fer-ho costa tant com pujar un cim des de la part més profunda de la terra. I que no, aquest any no ha estat fàcil. Però, què me’n dius dels dies com avui? Dels dies que sí, dels dies que les alegries s’ajunten i semblen moltes; i les tristeses es dissipen i es fan petites petites. I, com ara, una mena de foc et recorre el cos i tornes a estimar-te i a fer-te promeses.

Mentrestant, m’aproparé a tu per darrere i et faré un petó. Sabràs que cada estona t’estimo més. Que només tens quinze anys i avui ja has après que guanyar no és només alçar una copa en un pavelló ple de cridòria. Que guanyar també és escriure algunes pors en minúscula. 

No et diré que reconeguis aquesta joia, ni que omplis els  forats de la teva carn amb aquesta força celebratòria. Que t’esplaïs en aquesta sensació de plaer i calidesa. Perquè semblar feliç no deu ser tan diferent de ser feliç. I, potser, aquest és el secret silenciós que amaga tota la bellesa del món.

Papers de colors

 Text per a l’acte de comiat dels infants de 6è de l’escola

Sabeu els canons de confeti que enlairen tot de papers de colors els dies de celebrar? Sabeu aquells petits cercles brillants que cauen i entapissen de coloraines el terra? I sabeu, també, que alguns d’aquests papers queden amagats entre els cabells o entre algun plec de la roba i al matí següent apareixen entre els llençols i us evoquen un somriure?

Doncs, els records són igual que aquests papers picats que avui heu enlairat ben amunt i que algun dia, potser mentre balleu un vals (un, dos, tres; un, dos, tres) o mentre tanqueu alguna porta (pam!) tornaran a vosaltres i us faran una mena de pessic a la pell. Perquè els records són trossos de vida que es viuen, s’enlairen, baixen a poc a poc i van apareixent a les nostres vides quan menys ens ho esperem. I existeixen, potser, perquè són la millor manera de no oblidar mai els que hem estimat.

Ep, però n’hi ha un, de record, que baixa molt ràpid (mai no es queda en suspensió) i que ha quedat amagat ja (des d’avui) en algun lloc del vostre cos i no marxarà mai, com aquell dels llençols, però millor. Sabeu quin és? Sí, el record d’una amistat que heu sentit perfecte, gairebé pura, i us ha fet córrer, riure i créixer. Algú a qui us heu acomodat en aquests anys a l’escola i us ha fet sentir millor. Aquests primers amics amb qui heu compartit jocs, balls, assemblees, colònies, debats, nervis i secrets ja són un paper amagat, petit i de color, que us fa ser qui sou. 

Ens atrevim a dir que el vostre món, fora de l’escola, es farà infinitament més gran i coneixereu molta gent i voldreu que us vulguin amb tanta certesa com que aprendreu a creuar semàfors en vermell. Però, sabeu què? que, passi el que passi, desitjareu tornar a estimar com ho vau fer a aquell amic de qui podreu recordar, per sempre, el nom i els dos cognoms. 

És ara, en acabar aquesta etapa d’infantesa, que heu après una màxima gegantina: on hi ha amistat, hi ha vida.

Que sigueu molt feliços.

LES SÈRIES I ELS DIES

 Els amors fan l’amor, les històries la història

Vicent Andrés Estallés

Al fervor per les sèries hi vaig arribar tard. Tot i que convivia amb l’amenaça que la vida no era plena, si no seguia el fil de Lost o The Wire, jo em mantenia a la perifèria d’aquella urgència col·lectiva. D’aquell imaginari compartit que col·locava algunes ficcions als altars televisius.

En aquell moment, el meu desinterès sonava capciós, però era tan cert com les paraules que surten de l’estómac. El temps magre que em pertanyia, entre maternar i sobreviure, creia que no el podia malbaratar. L’havia d’aprofitar per no distreure’m de les coses que no fossin importants, com dormir, llegir, treballar i menjar (per aquest ordre).

Sentia que fondre’m al sofà i deixar-me portar per la seducció d’aquelles històries era ampliar el dol per totes les renúncies d’aquella època. Com si no pogués evitar la incomoditat que em generava la sensació de no fer res (que no fos dormir, llegir, treballar i menjar). Com si allò de la ficció televisada fos només un tobogan lúdic, un impuls que hagués d’ofegar, d’envasar al buit, per consumir-lo més endavant, quan tingués un temps sobrant que llavors no podia ni intuir. Perquè el que tocava era viure aquell present estret, d’aprofitaments minúsculs.

Com n’és de malparida la perspectiva dels anys i que ridículs em semblen avui aquells pensaments tragiquíssims, pesats com ploms, que m’ensorraven cap a les profunditats d’una moral heretada. Però no es pot viure cap enrere, oi?

Ara tinc uns altres esvorancs, però ja fa un temps que he après a entregar-me sense pietat al plaer, també dels serials. En tot plegat hi pensava aquesta setmana perquè, mentre comprava col llombarda i cogombres, una veu desconeguda em va recordar la del José Ramón, el protagonista de la sèrie que estic vivint. El sobresalt em va obligar a girar-me, amb molt poca calma, per si la casualitat, que no va ser.

Suposo que perquè vivim de moment a moment, per aquest fet vaig passar tot el dia amb el pòsit agredolç que m’està deixant la història de dues vides anodines que, com la meva, basculen entre l’avorriment per les rutines i les veritats més descarnades. Que habiten en llocs insípids i els mostren sense vergonya.

Tornava a casa i rumiava sobre els espais que ocupa la imaginació, i que avui em sembli un petit drama que aquest món de ficció (el d’un José Ramón i una Berta) pugui acabar-se em confirma que el temps canvia les coses de lloc, les empeny a altres vèrtexs i a altres direccions. Suposo que per això el futur no és mai com l’imaginem. Per això, algunes esperes o desitjos s’esprimatxen o s’engreixen amb el temps, i allò que abans era un no ofegat, de cop, surt de les tenebres i ens multiplica. Com algunes veritats, o algunes persones.

Una sèrie (una cosa, una història) avui em replega i em fa feliç perquè m’acompanya a veure millor el món. I és per aquesta companyia modesta que sento el forat de la pèrdua, de l’adeu íntim, en imaginar que un dia ja no sabré res dels desànims d’una Berta i d’un José Ramón. Ja no podré confrontar-los amb mi. Perquè algunes coses, algunes històries, esquitxen consols i perdre-les és com una vida que passa de llarg.

I és trist pensar-hi perquè de totes les incerteses que tinc, que s’acabarà és l’únic que sé segur que passarà.

EQUILIBRIS

 

Del rentaplats sovint en surten gots i tasses molls, i això m’obliga a col·locar-los a l’eixugador de plàstic que hi ha al costat de la pica. Quan els disposo, m’adono que n’hi ha tants, o que l’espai és tan petit, que algunes tasses queden gairebé en suspensió. En un equilibri inestable que les pot fer relliscar i caure, o mantenir-les fixades com peces fermes d’un tot. Les probabilitats de l’una o l’altra són inexactes i el fil que separa el trencadís de l’harmonia és una fina línia de sort.

Com la vida, penso. Com la vida quan cou, quan es forada per dins i descús alguna part que hi deu haver entre l’estómac i les costelles. Quan arriba un meteorit i cau sobre totes les coses que creia veritat, però ja no, i he de buscar l’angle recte perfecte per mantenir-me dreta, sencera.

Aquesta foscúria, per sort o per esgotament, s'acaba. Ni les coses lletges duren per sempre, i un equilibri apareix, a poc a poc i no sé com explicar-ho, de l’embat d’algunes emocions que van suant i afloren per donar-me alè. Badar amb el tic-tac d’un rellotge, adormir-me o la llum d’una espelma.

S’escampa, així, com si res, d’aquestes foteses l’efecte poderós d’una cosa acabada d’estrenar. I he d’aprendre a estimar el nou cos que habito, nascut del naufragi, que ha triat amarrar-se a la vida. Que bateja el món, com si tornés a néixer, en una segona oportunitat.

Perquè el cor, la carn del cor, de vegades, pesa i queda en suspens, com les tasses de la cuina quan s’eixuguen, amuntegades, i no cauen.

Era una dona espantada, però quina culpa en tenia?