Aquí dalt tot està tranquil. La pell
que vesteixo és lleugera i confiada i no em pertorben les mirades d’enfora.
Puc ser. Puc ser-me amiga i inflamar-me del desig de viure’m. No m’enrojola
estimar els plecs que hi ha sota els pits, ni els malucs engreixats, ho faig
amb esclat i obertament. Aprofito el confort, respiro profund i enlairo els
braços com volent abraçar l’univers amb alegria. Aquí dalt tot està tranquil:
no hi duc cap pes a la meva esquena. No em dol res.
La pedra que m’ha fet saltar (ara
aquí, ara allà) ha caigut al centre del tros de terra dibuixat amb guix. Sóc al
semicercle que porta a una quietud imprecisa i breu. D'esquena, i amb els dos
peus arrelats a terra, vaig deixant com illes numerades. Illes de tristesa per tot allò
que volia dir-te i va quedar captiu a la punta dels meus llavis. De joia pels
crits dels dies de platja i per les pells amarades en sal i per aquelles nits que t’estimava com
si el món hagués d’apagar-se. De compassió i dolor per les primeres
morts i per les primeres coses que no tenen remei. De mirades rabioses i alegres per
veure’ls créixer i descobrir. El guix posa els límits
als records callats que deixo enrere ara que sóc aquí a dalt, on tot està tranquil.
En una estona en tindré prou
d’aquest ser a dalt, i descosiré els
trajectes i tornaré al punt de partida. Debades, tornaré a començar, potser
menys borrosa però amb el delit intacte de tornar al deu, que és el cim. Llençaré de nou la
pedra i quedaré fent equilibris sobre un peu. Tot això, però tot això serà en una
estona.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada