Només són les sis
de la tarda i ja és fosc. Aquesta foscor sobtada se’m fa tan estranya com
escriure’t. Però, avui he pensat que fer-ho, escriure’t, seria una mica com
travessar la barrera del dolor, com ordenar-lo. Per això m’hi aboco ara, quatre mesos després
de tu, amb una urgència gairebé vergonyosa.
128 (cent vint-i-vuit)
dies, papa, que sembla que algú m’hagi anat glossant la vida. I ho dic perquè
sento que no l’he viscuda del tot, aquesta vida després de tu. Que he anat com damunt
d’una cinta d’aquelles d’aeroport que transporten gent i maletes, on no camines,
saps, on et mous perquè t’hi porta una força mecànica que surt de sota terra, d’un
entramat de ferros i connexions elèctriques. Així jo. I no et pensis que no he
fet coses, no, les he fetes, però no he sentit res. Com quan fas el mort a l’aigua
i les orelles s’omplen d’aigua i hi ha un silenci que et duu lluny. Doncs igual.
En part, suposo que
ha estat així perquè el buit que m’ha quedat en algun lloc del cos després de
tu no ha estat fàcil d’atendre. Hi havia els nens i aquesta seva primera mort,
i hi havia la mama i hi havia la vida adulta que no deixa espai per a dolors
llargs, o potser sí, i no és la vida, però jo no els he deixat cabuda, a aquesta
pena i aquest dolor, potser per por a mirar-me’ls de prop. Segurament.
El dolor és lleig i
espanta com la mort, papa. Potser si no l’anomenes, pensava, es farà petit o
desapareixerà. Recordes allò dels dies de fred de cierra la boca o te entrará
la muerte, doncs igual, però amb el dolor. Que potser si el tancava o l’envasava
al buit, doncs l’ofegaria. Però no deu ser així. Ara començo a saber que no.
Que els plors que queden estancats en algun lloc, s’acaben convertint en coses
lletges. Per això avui, que s’han donat les condicions, t’escric. Per fer-me la
promesa que tornaré a estar còmoda amb qui soc en un món sense tu.
Fa tant i tan poc,
alhora, que no hi ets que encara penso que has de tornar. Fins fa uns dies, mira quina tonteria, creia
que obriria la porta de casa vostra i reconeixeria el so de les teves
sabatilles arrossegant-se pel parquet i que preguntaries que qui és amb
aquella mirada trista de no veure-hi gaire. Ara començo a entendre que no, papa, que no
tornaré a escoltar-te de lluny arribar fins a la porta.
La mort és per
sempre i no vius en el record ni seràs viu mentre et parlem o t’invoquem. No.
La mort és eterna i no viuràs mai més en el mateix espai que jo. És tan cruel
com cert això que em dic i vull passar pel sacrifici de saber-ho per després, a
poc a poc, qui sap si mai, acceptar-ho.
Encara et trenques
les ungles amb els dits? I quan camines, encara t’atures i creues els braços a
l’esquena? Menges un tros petit de dolç amb el cafè del migdia? Encara ho fas?
Avui la mar no té
onades i, mentre caminava per la platja, he esborrat tot allò de tu que no volia
per a mi. Ho he fet pels dos, però molt més per tu, perquè ara sé com de
difícil és estimar.
Aviat encendran els
llums de Nadal i ja puc intuir la tristesa de no portar-te a passejar amb el
cotxe per Barcelona mentre cantes The animals amb un anglès que no, però suposo
que fer-me gran és aprendre a viure amb aquestes vetes que tiben molt endins i
tot així continuar gaudint de la senzillesa d’algunes coses, com una albergínia
arrebossada o dels colors canviants de la mar al dematí. Que fer-me gran és, potser, deixar de comptar el dies.
T’he escrit per endreçar-me, papa, i per dir-te que t’estimo i que quan s’estima no hi ha lloc per l’oblit.
T’imagino feliç i ferm, com sempre. A la mar i, per fi, amb una barca.