Fes esport, fes salut

 

Obertura

En els anys 90, en el barri obrer on vaig créixer, les activitats esportives dels meus companys estaven polaritzades entre el futbol i el bàsquet (bé, algunes nenes feien gimnàstica rítmica, és cert). Els esports minoritaris eren grans desconeguts, i tota la meva experiència amb l’esport competitiu quedava reduïda a veure’n algun partit al pati de l’escola els dissabtes al matí.

Les meves tardes d’infantesa i adolescència les vaig passar al Conservatori Superior de Música estudiant l’àlbum d’Anna Magdalena de Bach o repetint els preludis de Béla Bartók.

Quedi clar, per tant, que la meva visió sobre l’esport escolar i formatiu és una mirada poc contaminada per l’experiència pròpia o per l’acumulat de tota una vida.

Recitatiu

Feia temps que no esperava en la consulta del pediatre i havia oblidat el cartell que hi ha a la porta 3, Fes esport, fes salut. Esgrogueït pel temps que fa que hi està exposat m’ha interpel·lat d’una manera molt diferent de com ho va fer fa uns anys.

Llavors, el llegia amb la il·lusió que l’esport formatiu entre infants i adolescents afavoria innegablement l’autoestima, l’empatia, l’esforç, la responsabilitat i moltes coses bones més.

Amb els dos fills embolcallats en una mena de farcell, en la mateixa sala d’espera que avui, em repetia que l’esport havia de ser per a ells el pilar educatiu que jo no vaig tenir. Perquè, sense dubte, l’esport creia (i crec) que és una eina educativa potentíssima i m’hi abocava sense veure-hi fissures.

És ara, alguns anys després i amb moltes hores acumulades a pavellons, entrenaments, reunions i esdeveniments esportius que he percebut que l’esport també pot ser molt pervers.

Ja fa temps que he detectat una baixíssima formació emocional i psicològica per part d’alguns entrenadors o tècnics esportius que només pensen a guanyar. Que aïllen els infants de les seves circumstàncies personals i esperen que en el terreny de joc siguin infal·libles. Entrenadors que separen els jugadors entre els bons, que juguen, i els dolents, que acompanyen, que fan de comparsa, i això en els millors dels casos. En d’altres, els no- bons, no compten. Són invisibles. I el més greu és la subtilesa amb què creuen que els classifiquen, com si semblés que no.

He parlat amb famílies que han hagut de bregar amb entrenadors que etziben als infants que són inútils, que no tenen esperit guanyador i que no arribaran enlloc a la vida (enlloc!).  Entrenadors que no saben comunicar, que no saben explicar allò que esperen dels seus esportistes i n’incrementen la inseguretat, i després són castigats per no entendre un missatge que s’havia d'entendre sense ser dit.

He copsat discriminacions gordofòbiques i he escoltat crits que s’enfilen des de les banquetes fins a més enllà dels recintes esportius. I no.

L’esport formatiu no és això. L’esport formatiu ha de donar cabuda als bons, als dolents, als forts, als febles, als prims, als grossos, als que tindran un futur esportiu, i als que no. Perquè si l’esport és salut, ha de ser democratitzador i ha d’estar liderat per persones que assumeixin aquesta consigna sense condicions.

De no ser així, l’esport és un espai poc segur, que tritura i segrega, que afebleix i que discrimina.

Desenllaç

Reconec els contraarguments de moltes famílies que diran que ves, quina mirada tan naïf, que l’esport és i sempre ha estat així, competitiu, exclusiu, i que per això hi ha grups per nivells (tu que jugues a l’A o al D?) i que prou discursets postmoderns d’educació respectuosa.

Doncs, no. Això no va de privilegis ni de cursileries, això va de creure en la necessitat que l’àmbit educatiu acompanyi la competició esportiva. Que tothom entengui que el nen que no està convocat en un partit o que en juga 3 minuts és el mateix infant que dilluns haurà de confiar en ell mateix per resoldre una divisió de fraccions en un examen o haurà de tenir el valor d’exigir que el respectin en el pati.

Que l’esport és una baula d’una cadena llarguíssima que pot contribuir molt favorablement a l’equilibri maduratiu dels infants i joves, però, compte!, no és una atribució directa, cal vetllar perquè les conductes dels equips esportius hi ajudin.

Els entrenadors i tècnics, tots, han de relacionar-se amb les famílies dels jugadors. Hi han de parlar. Perquè són comunitat, perquè són xarxa, perquè són equip. I perquè només així es pot percebre el sentit real i etimològic de la paraula competir (del llatí com- i petere; anar junts a algun lloc).

El món va pel pedregar i no és just ni equitatiu, però en l’esport, com en els drames operístics en tres actes, si no hi ha espai per a tothom, el desenllaç és irrevocable. Perquè sense esport, no hi ha salut, oi?

Epíleg

Mereixen una menció especial els tècnics esportius que han entès que tenen un efecte molt profund sobre la salut mental dels joves que tenen en els seus equips, en les seves banquetes. Que s’han format i han entès que cada infant és un món i que estan condemnats a arribar-hi des de la tranquil·litat i la confiança. El marcador arriba després.

TEMPS DE DESCOMPTES

 

Durant molts anys no vaig aprofitar mai les rebaixes. I dic aprofitar perquè sí que comprava alguna cosa amb descomptes, però sempre del temps, de la temporada, i això volia dir acumular més de tot el ja teníem a casa. Exercia una mena de consum innecessari, mai compulsiu, això no, que no tenia res a veure amb les estratègies d’algunes persones expertes que compraven coses que no tenien, però que sabien que algun dia necessitarien. I ho feien, a més, a preus de gangues.

Les envejava, i no tant pel que compraven, sinó perquè em semblaven persones flonges, que pesaven poc, que lliscaven pels passadissos de qualsevol lloc comprant coses per a un futur que creien (creien!) que existiria. Les percebia, i no vol ser una contradicció, com a persones d’ànima forta i grossa com castells.

La meva, no era una qüestió de tendències ni de riquesa, era una qüestió de supervivència. El meu present era desconfiat, diminut, i percebia el futur com una mena de cursa d’obstacles insalvables que l'abocaven a un lloc fosquíssim. Ni amb fe ni amb voluntat aconseguia fugir d’aquesta fatalitat que aigualia totes les promeses.

Una cosa així:

Si mai trobava, per exemple, una jaqueta de forro polar infantil, una ocasió en diuen, en el mes de juliol, mai no la comprava. M’assetjava, implacable, la possibilitat agra i violenta que els meus fills morissin abans que arribés l'estació del fred i que aquella oportunitat de jaqueta quedés penjada en un armari amb l’etiqueta. Nova, per estrenar. I algun dia, trencada pel dolor més fondo, la trobés i fos un record rabiós i aspre. Perquè la vida imposava les seves resistències, tu anticipa que jo faré que sigui en va.

La meva ment inexperta jugava amb el dolor com deuen funcionar les dosis de malaltia en una vacuna. Si fantasiejava una mica amb allò que m’horroritzava, si mai arribava el moment que sí, el meu cos estaria millor preparat per a la gran batzegada. Si passava per davant d’un cementiri i no respirava, allunyaria la mort, la meva i la d’ells.

I quan ja pensava que així sempre, vaig entendre que no calia preparar-se amb dosis petites per afrontar la sortida, vaig percebre com una voladissa que el que costa no és marxar, que el que costa és quedar-se. Que el que és realment difícil d’assumir és la llum tremolosa de la vida, que sovint té mala llet, però mai no sobra.