Durant molts anys no vaig aprofitar mai les rebaixes. I dic aprofitar
perquè sí que comprava alguna cosa amb descomptes, però sempre del temps, de la
temporada, i això volia dir acumular més de tot el ja teníem a casa. Exercia
una mena de consum innecessari, mai compulsiu, això no, que no tenia res a veure
amb les estratègies d’algunes persones expertes que compraven coses que no tenien,
però que sabien que algun dia necessitarien. I ho feien, a més, a preus de gangues.
Les envejava, i no tant pel que compraven, sinó perquè em semblaven
persones flonges, que pesaven poc, que lliscaven pels passadissos de qualsevol
lloc comprant coses per un futur que creien (creien!) que existiria. Les
percebia, i no vol ser una contradicció, com persones d’ànima forta i grossa
com castells.
La meva, no era una qüestió de tendències ni de riquesa, era una qüestió de
supervivència. El meu present era desconfiat, diminut, i percebia el futur com una mena de cursa d’obstacles
insalvables que l'abocaven a un lloc fosquíssim. Ni amb fe ni amb
voluntat aconseguia fugir d’aquesta fatalitat que aigualia totes les promeses.
Una cosa així:
Si mai trobava, per exemple, una jaqueta de forro polar infantil, una ocasió en
diuen, en el mes de juliol mai no la comprava. M’assetjava implacable la
possibilitat agre i violenta que els meus fills morissin abans que arribés l'estació del fred i que aquella oportunitat de jaqueta quedés penjada en un
armari amb l’etiqueta. Nova, per estrenar. I algun dia, trencada pel dolor més
fondo, la trobés i fos un record rabiós i aspre. Perquè la vida imposava les
seves resistències, tu anticipa que jo faré que sigui en va.
La meva ment inexperta jugava amb el dolor com deuen funcionar les dosis de
malaltia en una vacuna. Si fantasiejava una mica amb allò que m’horroritzava, si
mai arribava el moment que sí, el meu cos estaria millor preparat per a la gran
batzegada. Si passava per davant d’un cementiri i no respirava, allunyaria la mort,
la meva i la d’ells.
I quan ja pensava que així sempre, vaig entendre que no calia preparar-se
amb dosis petites per afrontar la sortida, vaig percebre com una voladissa que
el que costa no és marxar, que el que costa és quedar-se, que el que és realment
difícil d’assumir és la llum tremolosa de la vida, que sovint té mala llet,
però mai no sobra.