ENTRE FOGONS

L'aigua a penes cobria les patates blanques, mal trencades, i les carxofes. L'àvia Isabeleta, que em va fer de mare, em feia seure damunt del marbre de la cuina, a la dreta dels fogons. Prou lluny com per no prendre mal amb el foc o amb els esquitxos de l'oli, però amb prou perspectiva com per veure com l'aigua anava arribant a l'ebullició i les verdures anaven tenyint-la d'un color d'entre verd i groguenc.

Tinc el record d'aquell calfred que sentia quan em recolzava a la pedra i el fred a les cuixes em feia una breu esgarrifança. Perquè, fins i tot quan el vent feia bramar els arbres als mesos d'hivern, les noies dúiem calces curtes i una mena de mitgetes que, a molt, ens arribaven fins als genolls.

Des d'allà, asseguda, l'àvia em donava senzilles instruccions que em tenien entretinguda, i li permetien  anar avançant en fer el dinar dels de casa. Em deia, per exemple, posa el pa ratllat al plat de sanefes blaves i deixa't a prop el piló, que ara et dono l'ou batut perquè enfarinis el pollastre. Però abans, renta't les mans que avui la Neus ja m'ha dit que heu estat voltant pel bosc de can Cabot.  I jo l'obeïa i la mirava, entre sorpresa i captivada, per la capacitat que tenia de controlar els quatre focs de la cuina. Mentre posava la carn a l'escudella, enretirava un cassó amb ceba i pastanaga, i olorava l'estofat com un llebrer. 

I així, passàvem les hores i els dies, des que l'Isabeleta em recollia de l'escola fins que la mare em venia a buscar, esbufegant i a corre-cuita des de l'obrador. D'entre tant, dinàvem a la taula del menjador i després jo jugava, a pintar les pedres que havia trobat durant el matí, o a resseguir els quaderns de lletres que la mare em comprava a la drogueria que hi havia a tocar del mercat. 

En aquestes hores, l'àvia feinejava per casa, encara amb el davantal de color préssec posat, mentre rondinava que el gat havia esquinçat la cortina de l'habitació, o que en Sergi no havia desendollat l’aparell de la música. Tenia un rondinar d'aquells que s'intueixen més per rutina que per enuig. Perquè l'àvia vetllava amb un gust natural per tots. I no només pels de casa. Quan no feia un brou de gallina per na Felipa, que acabava de tenir en Josepet, feia un pastís de fruites per l'aniversari de na Carmeta, que havia quedat vídua feia pocs mesos, i els fills no li feien visites, ni trucades i la pobre estava decaiguda i la trobava massa passiva darrerament. Mai no renegava de cap càrrega i la seva generositat no tenia límits coneguts. 

L'àvia estimava així,  d'una manera lleugera, sense gran escarafalls, però amb una veritat que mai més no he tornat a sentir ni a trobar. 

Era una dona bonica. Tenia la pell forta i lluent, i els pits grossos, com els malucs i les cuixes. Mai no em deia, com ho feia l'àvia de la Julieta, que era la nena més bonica de Castellnou, ni que em posés bé les trenes ni que no fes noseque o em comportés com nosequi. Amb els anys, em repetia obstinada, mentre jo l’escoltava amb tossuderia, allò de la lluita per la llibertat, dels homes, de les dones i de na Campoamor. 

I és avui, que espero que li surtin els ulls al tomàquet per apagar el foc, que l'enyoro tant com aquells mesos en què va haver de marxar a cuidar d'una cosina soltera, i jo deuria tenir deu anys. I només comptava els dies que faltaven per tornar a sentir els seus renecs amables i veure ballar cassons i olles, i embriagar-me, d'olors i vida. I és avui que m'encongeixo, amb mig somriure, quan et veig a tu, petita Clara, recolzada al pedrís de marbre de la cuina, vetllant perquè l'oli calent no cremi la ceba del rostit.

La il.lustració és de Janet Hill