MIGDIADA D'ESTIU

Deuen ser dos quart de tres i encara tens el regust dolç del meló als llavis. L’habitació té dues finestres contigües i unes cortines blanques de fil de cotó. El llit està disposat al costat esquerra de la porta, entre dos pilons de fusta, tallats a mà, que suporten tres llibres i un llum de pinça flexible.

Et sents la pell acolorida per les hores de sol i agraeixes les gotes que et cauen dels cabells nets i que et regalimen per l’esquena. Només dus la samarreta de tirants i unes calces que se t’ajusten al cos. T’arriba, dels braços i del pit, l’olor a crema d’aquella que hidrata la pell després de nedar al mar. Aquella olor a mare i a vacances d’Agost.

Entres a l’habitació descalça i rebaixes la persiana una mica. No del tot. Vols saber que a fora hi batega la vida: la cridòria d’alguns nens que juguen a la font de la plaça, la conversa llunyana a la terrassa de l’Emilia, el brunzit dels cotxes, o el so d’algunes dutxes que apaguen la calor.

Els llençols estan frescs en la penombra i t’hi acomodes amb un delit que t’obliga a tancar els ulls. Recolzes el cap al coixí, amb l’orella esquerra fent-ne un solc, i ressegueixes amb els dits la erra i la a brodades per l’àvia en un fil blau a la coixinera antiga.

Abans de somiar, penses molt ràpid en l’hivern i en els moments que has necessitat una pausa. Reculls aquells temps d’implorar auxili.  De dir al món que no, que no s’aturi, que tu tornes de seguida. Que només serà un moment. 

La soledat i aquest breu futur de silenci és el primer glop d’aquest estiu que avui encetes.

La il.lustració és d'Owen Davey