RETROBAR-TE

Després d’uns dies de febre i mal d’óssos, camino lleu i decidida cap a la feina. El fred d’aquest matí em glaça la cara i em fa plorar una mica els ulls. Hi ha vent de port, el mar està picat i té un color ennegrit. Hi ha alguns núvols d’aquells prims que deixen passar la llum com si fos un tel, i em dóna la sensació com si hi hagués un ofec al cel. 

Després d’aquests dies enllitada, camino amb estranyesa i fent tentines, com si les passes que no he fet estiguessin amuntegades a les sabates i es fessin nosa les unes a les altres.

He trobat a faltar aquest camí fet en silenci. Aquest moment que aprofito per desfer-me de les coses domèstiques i sorolloses, i bado mirant els lòbuls punxeguts d’una fulla de plataner o el far de l’espitllera.  No són més de tres o quatre quilòmetres, que sempre faig a tocar de la platja per un passeig empedrat que, a quarts de vuit del matí, està més aviat solitari. 

Els estudis de Czerny em van fer pensar en ell ahir al vespre i avui, com si la nit no hagués existit  mai, m’he despertat enyorant-lo. El recordo cuinant amb un davantal blau, canviant  la terra als crisantems de la terrassa i escoltant música a la butaca del menjador. Quan escoltava música sempre es posava seriós: empetitia els ulls, arrugava el front i tancava els llavis. Semblava que perdia el nostre món de vista i entrava en un regne on només ell podia habitar-hi. De ben petita, i sense que ningú no m’advertís, vaig aprendre dues coses: que cuinar bacallà amb patates i escoltar el concert per piano número cinc de Beethoven eren coses importants. D’aquelles coses importants que et fan ser com ets, malgrat no vulguis. 

Amb ell mai no parlàvem de coses senzilles, com saber com són els ulls del peix quan és fresc, o com treure la polpa d’una taronja de l’aigüera. De fet, parlàvem poc. Ho recordo avui però en vaig ser conscient sempre. En algun moment vaig pensar en escriure-li, malgrat viure junts en un pis petit de l’Eixample. Estic segura que ell m’hauria contestat i que hauria tingut la destresa de fer fora alguna de les meves emocions ancorades. Però no ho vaig fer mai. Alguna cosa em va impedir escriure-li llavors i avui m’emboira una mica el cap. Tot i així,  allò que no ens vam saber dir amb paraules ho vam saber cosir amb petits gestos, que ens salvaven sempre. Tinc un record feliç d’aquells dies.

Quan enfilo la pujada des d’on veig l’edifici on treballo, sento un pes a les cames que em fa aturar-me. És una mena de força que ve dels peus i no em deixa avançar. Deu fer el mateix fred que fa una estona però ara sento que el cos comença a suar i tinc calor. Em desnuo la bufanda i dono l’esquena al camí. 

D’avui, penso, en faré un vestit a mida: tornaré a casa, la del balcó de pedra, i em recolzaré a la cadira de pell marró. Em posaré aquella música traquil.la i buscaré la porta a aquella altra dimensió. 

Ho faré per retrobar-te, per omplir-te a petons i per gaudir de nou d’aquells silencis gentils, amables, sincers i nostres. Avui em faré un vestit a mida, i deixaré que el dia m’empenyi cap al camí que em dugui a tu.