Van convidar-lo a pensar i digué que no volia
donar molèsties, que ja pensaria a casa.
Pere Calders
No m'agraden les perruqueries. Mai no m'han agradat. Si
hagués d'explicar a algú per quins motius no m'agraden, en faria una llista,
més o menys com aquesta: (Ú) em neguiteja que em toquin desconeguts. I encara
més, si es proposen donar-me plaer. (Dos) m'exasperen les persones que
utilitzen diminutius com calentona, a gustet, fresqueta, curtet, puntetes. (Tres)
m'irrita escoltar converses domèstiques de persones mai saludades pel carrer. (Quatre)
em fastigueja sentir l'aigua freda que em regalima per l'esquena i em mulla la
camisa. (Cinc) n'odio els reposacaps des d'on es renten els cabells. M'estrenyen
les cervicals i em provoquen mal de crani. (Sis) m'enfurismen els locals que
sintonitzen emissores de ràdio on sonen versions melòdiques d'en Dylan.
La perruqueria de la Teresa no n'és cap excepció. Tot i
així, la freqüento un cop cada trenta-tres, o trenta-quatre dies, depenent de
com cauen els festius d'aquella setmana. Ho he de fer, malgrat tots els malgrats, perquè tinc una pelussera
gruixuda que, quan creix massa, se'm crispa, i se'm fa carregosa de portar
damunt del cap.
La vaig escollir d'entre totes les del barri, perquè la
Teresa, la mestressa, és una dona amb aspecte de professora de violí. Així,
delicada i llargaruda, de veu fina i ulls cansats. La faig soltera, vivint amb
la cosina i amb dos gats. De poc dormir i missa de dotze. Verge i amant de l'artteràpia.
D'això últim en tinc dubtes, ho confesso. Però, amb tot, s'intueix que és una
dona de no poques virtuts.
El matí d'avui no es preveia sorprenent. La dutxa, el
cafè, la rentadora, les notícies, el diari, dos poemes i una torrada amb mel.
Més tard, els llegums del mercat, el peix de can Toni i de tornada, na Teresa. Però dels dies tranquils
en desconfio, des de llavors, com de la meteorologia i de la ciència
predictiva.
Ja l'esperava senyor Agramunt. Ja pot passar que estic
acabant d’arreglar en Manel i de seguida estic per vostè. I jo, diligent, que guardo
el torn a la cadira d'esperar. I mentre ho faig no puc deixar de sentir allò
que aquest Manel barboteja a la Teresa.
I és clar que canviar de faena, i més diria de vida, n'és molt de complicadet. Se n'ha de tenir
moltes de ganes. I és que la Lluïsa, jo
crec que no s'ho va pensar bé això. I no dic que no ho necessités no, que és
sabut que és sa i balsàmic, canviar d'aires i fer-se a nous reptes. Però quan se té família, bé s'han de pensar les cosetes, oi que m'entén?
ai las! si hagués viscut lo seu pare. Prou li hauria parat los peus. No li
hauria pas deixat, no. Una feineta així, de quatre horetes i a tocar de casa, i
de poc esforç. Com vols? i prou ben pagada, que ja li'n sobraven ja per los
seus capritxos. I ara què? la mare a fer front amb tot. I ella, amb los ocellets a lo cap amb això de fer-se
escriptora. Dic jo, si ho sap tothom que aquestos que escriuen són tots unos
morts de gana. I los peròs? Què no los
ensenyen, a los joves, a pensar en los peròs de les coses? I de què li deu
venir ara a aquesta ara amb lo d'escriure? Tan callaet que s'ho portava. Jo
sempre li vaig dir a sa mare, aquesta nena és molt rara, Fineta. Fes-la mirar
per algú. En fi, que la pobre està tota amoïnà per la filla i lo futur que li
espera. Què fa molt que no la veus? Si s'ha quedat com lo bacallà de canto, de
tant de patiment com li donen.
Els palmells de les mans em van començar a suar, el cor
em bategava fora de control i la parpella dreta va començar a fer un moviment
rítmic molest i persistent. Tot va passar
com una fantasia embogida i trastocada. Em vaig alçar d'un bot i vaig fúmer un
cop de puny a la boca del senyor Manel i aquest que va caure estès al terra,
despentinat i com mort.
La Teresa va començar a cridar i els crits aguts van
portar gent del carrer, i la gent del carrer va dir que hi havia un assassinat,
i uns municipals que feien ronda, van entrar i el van atendre, i de seguida van
veure que en Manel era ben viu. La Teresa sanglotava i explicava l'agressió, i
jo, impertèrrit que m'ho mirava com si allò no anés amb mi.
Un dels dos municipals, un de vell, em va etzibar, haurà
de venir amb nosaltres, el convidem a
pensar en això que ha passat, a les nostres diligències. I jo, que em
sentia pres per una estranya follia, els vaig respondre que no volia ser molèstia, i que de pensar, se'n
pensa millor a casa.
I de l'estranyesa es van quedar immòbils, a peu dret, a
la porta. I llavors vaig marxar, no sense acomiadar-me abans de la Teresa, que
bevia aigua i es deixava ventar la cara per tota la companyonia. Adéu siau i
fins a una altra. I amb la a final vaig sentir, d'esquenes, el cop sec
de la porta en tancar-se.
